La Noche Valenciana de las Letras

Cartell de la gala literària

El passat dijous 3 d’octubre vaig assistir a la gala de lliurament dels premis de La Noche Valenciana de las Letras a l’Ateneo Mercantil de València. Vaig resultar guanyador de la V edició en la categoria de Relat Curt amb la narració “La recompensa”. Ja us podeu imaginar la il·lusió que m’ha fet guanyar aquest premi (hi participaven més de 250 relats!).

Aquí podeu veure algunes de les fotos de l’acte, en què també es van  lliurar el II Premi Nacional de Novel·la i el III Certamen de Poesia, a més d’una distinció a la trajectòria literària a un escriptor de reconegut prestigi, en aquest cas, Víctor del Árbol: 

Un aspecte de la gala

En el moment del llirament del Premi

Unes paraules d'agraïment

Tots els premiats

Presumint!

El guardó

També podeu veure un vídeo de l’acte (em podeu veure i escoltar a partir del minut 23):

http://www.ateneovalencia.es/la-recompensa-actos-sucesivos-y-olivos-de-cal-premios-de-la-i-noche-valenciana-de-las-letras/

I aquí, la narració guanyadora. Originalment, la vaig escriure en català, però el Premi me l'han donat a la versió en castellà, que vaig fer jo mateix. Espero que us agradi!

 LA RECOMPENSA

- Estomacant-me no en traureu res. Si no em va doblegar la policia del dictador, de debò creieu que uns aficionats com vosaltres ho aconseguireu?

...........................

- No, nois, ja no hi ha res a fer. Esteu perduts. Podrits de diners, sí, però refotudament perduts.

...........................

- Ha, ha, ha... Vaja, crec que acabo de perdre una altra dent. Heu de procurar que no perdi la consciència perquè aleshores... aleshores...  bé, ja us he dit que no teniu res a pelar, de tota manera. No en sortireu, d’aquest forat.

...........................

- Sí, home, sí, parlaré. Parlaré durant hores, durant dies, si voleu. Parlaré fins que em mori o fins que em mateu. No m’importa. Per la meva banda, ja he fet tot el que havia de fer. O gairebé tot.

...........................

- Mira que arribes a ser imbècil! Com vols que parli si no deixes d’atonyinar-me? Tu ets el musculet de la banda, oi? Tot el que et sobra de corpenta et falta de cervell... Tu devies ser el que va apallissar el guàrdia de seguretat que es va resistir...

...........................

- Sé això i sé moltes coses més.

...........................

- Temps al temps, nois, temps al temps... Ja us he dit que de temps ens en sobrarà... Tindrem tot el temps del món, aquí a baix.

...........................

- Voleu que continuï? Perquè si voleu esbrinar tot el que sé, com ho sé i des de quan ho sé haureu de dir-li al bestiota aquest que deixi de pegar-me. Se’m fa difícil... parlar... mentre m’estampen el cap contra la paret.

...........................

- Així m’agrada. Bon noi. Au, seu i fes cas al que mana. Perquè tu ets el que mana, oi, Francesc? Sí, home, no posis aquesta cara. Aquí a les mines tothom et coneix... De fet, aquí baix t’hi vas estar molt poc temps. Massa dur, massa brut, massa poca cosa per a un senyoret com tu. Pobre com una rata, com tots nosaltres, com tots els miners, però tu et mereixies més, tu estaves destinat a coses més importants... Vas pujar ràpid, i tant que vas pujar ràpid!. Per cada vaga rebentada, per cada miner torturat i empresonat, per cada acomiadament, tu pujaves un graó en l’escalafó i en la confiança de la direcció. Fins que vas poder sortir d’aquest cau, deixar les mines, anar a les oficines!!! A temps, tot s’ha de dir. Molts de nosaltres sospitàvem de tu. Més d’un havia proposat que et caigués “accidentalment” una vagoneta plena de carbó a sobre. Com me’n penedeixo, d’haver-ho impedit! Haurien canviat tantes coses...

...........................

- Covard i cagat. Com sempre! El goril·la del teu amic pega més i millor. Ni tan sols això saps fer... A veure qui més tenim... A tu també et conec. Ets l’únic de qui la policia va repartir fotos. El col·laborador imprescindible per poder accedir al furgó blindat. Qui millor que algú que hi ha a l’interior per accedir-hi? Ho teníeu ben planejat, redéu! Tu ets l’únic de la banda que ha sigut identificat. La teva part del botí serà més gran? Tindria certa lògica. Al capdavall, ets qui més tenia a perdre en tot aquest afer. D’altra banda, ets la baula més feble. SI la policia t’enxampa a tu, enxampa a la resta. M’estranya que encara siguis viu. Hauria apostat 10 contra 1 que els teus companys ja t’havien pelat.

...........................

- Vaja... tu també saps pegar...  Au, vinga, no em diguis que no hi havies pensat. Si no estàs mort és perquè deus tenir alguna mena d’assegurança. Alguna declaració firmada, alguna filmació en poder d’algú que la lliurarà a la policia si no dónes senyals de vida en un termini determinat de temps. Sou tan previsibles! Tant se val, ara ja de res us serviran tantes precaucions, tantes preocupacions... I, finalment, tu has de ser el que conduïa el cotxe amb el qual vau fugir després de l’assalt. Un a l’interior, dos amb armes a l’exterior i un quart llest per carregar sacs i banda.

...........................

- No, no, i ara! En el moment del cop jo estava molt lluny. Estava aquí, a la mina número 7. La Gola, li diuen. Ja fa anys que va deixar de produir carbó, està pràcticament esgotada. Jo sóc l’encarregat del manteniment de la maquinària, en particular del muntacàrregues. Sí, d’aquest muntacàrregues. Està vell i atrotinat, com  jo. Tots dos estem a punt de jubilar-nos. Dubto que en totes les mines hi hagi algú que el sàpiga reparar, a part de mi. Ara està espatllat. I així es quedarà per sempre més: espatllat. Per on anava?

...........................

- Ah, sí, sí... No, ja us he dit que no vaig veure l’assalt. De fet, no me’n vaig assabentar fins quatre o cinc hores més tard.

...........................

 - Estava a la cambra de màquines del muntacàrregues quan vaig veure que arribaven quatre homes, encapçalats pel Francesc. Tots portaven bosses d’esport, ben plenes. Vaig procurar que no em veiessin. Evito tant com puc el contacte amb púrria com tu. Van entrar al muntacàrregues, van baixar i al cap d’una estona van sortir. De fet, no era res inusual. Sovint vénen enginyers, funcionaris, geòlegs, algun inversor despistat i sempre hi ha algú de la direcció que els acompanya en la visita. Res d’especial, llevat del fet que els quatre estaven molt nerviosos, que van sortir de la mina sense les bosses d’esport... i que els acompanyava en Francesc. Aquest miserable no baixava a la mina des de feia un munt de temps. Alguna raó molt forta l’havia d’empènyer a fer-ho! A la nit vaig lligar caps: les notícies, la informació de la policia, el nombre d’assaltants... Un llumet se’m va encendre al cervell. El botí! ¿Era possible que l’haguessin amagat per si de cas els enxampaven? No era una mala idea. Aquesta vall és un cul-de-sac. Amb un parell de controls policials es converteix en una ratera. Els assaltants devien pensar que era millor amagar el botí, deixar que tot es refredés i tornar passats uns dies o unes setmanes. I quin millor lloc per fer-ho que una mina pràcticament abandonada?

...........................

- Que no m’escoltes, desgraciat? T’he dit que sóc el mecànic d’aquest muntacàrregues. Des de fa més de 25 anys. Conec totes i cadascuna de les seves peces, dels seus engranatges, de les seves corrioles i mecanismes. Seria capaç de muntar-lo i desmuntar-lo amb els ulls embenats. Però ara està espatllat, ja ho heu vist. Jo l’he espatllat... a propòsit Definitivament i per sempre!

...........................

- I tant que hi té a veure, el muntacàrregues! Quan aquells quatre homes van pujar... bé, quan vosaltres vau pujar a la superfície, només vaig haver de comptar durant quants segons funcionava el mecanisme. A partir d’aquí, calcular a quin galeria us havíeu aturat va resultar ben fàcil.

...........................

- Ja us he dit que aquí a La Gola hi treballo pràcticament sol. Tan bon punt vaig lligar caps, em vaig dedicar a buscar els diners... Heu tingut paciència, sens dubte. Esperar 83 dies per recollir tota aquesta milionada... Però jo n’he tingut tanta o més que vosaltres, de paciència.

...........................

- No res, no vull. Si de cas, una mica d’informació. Fer-vos un parell o tres de preguntes. No li podeu negar, a un pobre vell inofensiu, oi? Un cop tan ben preparat, tan minuciosament calculat, tan i tan ben organitzat... però alguna cosa va fallar en la fugida quan...

...........................

- “Aquella vella estúpida”? Una forma molt poc caritativa per referir-se a una persona a qui vau atropellar i matar en la vostra fugida, no creieu?

...........................

- Mmmmm, és clar, és clar. Són coses que passen... especialment quan se circula a 180 per hora per carreteres comarcals. Tant li fa, ja no té més importància. I els diners? Què en pensàveu fer, de tants diners? Quins plans teníeu? Dones, cotxes, joc, drogues... M’ho puc imaginar. Tant se val. Aquí a baix no us serviran de res, tots aquests calers.

...........................

- Ja... ja t’he dit... ja t’he dit que amb la violència no aconseguiràs res. M’estàs deixant baldat, malparit!

...........................

- Un acord? Quina mena d’acord?

...........................

- Un milió... per a mi... si faig funcionar el muntacàrregues. No, no en tinc prou.

...........................

- La meitat? Em donaríeu la meitat del botí? Vaja, sembla que no tothom hi està d’acord... No, amb la meitat tampoc no en tinc prou. De què us serviran tots aquests milions si sou incapaços de tornar a la superfície? Passaran setmanes, mesos, abans que algú ens trobi. I aleshores ja serà tard. No, encara no en tinc prou.

...........................

- Tot!!!! El botí íntegre per a mi!!! Una bona oferta, sens dubte... però oblideu que si m’hagués mogut la cobdícia, ja m’hauria endut els diners fa temps. No, encara no en tinc prou. Segueixo sense tenir-ne prou. Crec que m’heu foradat un pulmó... em sembla que ja no duraré gaire. Tant me fa. Sense les meves medecines tampoc no aniré gaire lluny.

...........................

- Sí, pinxo llardós, com ho sents. Estic vell, malalt, sol... Fa 67 dies exactament que vaig decidir emprendre... com us ho diria?... l’últim viatge?

...........................

- Sí, 67, exactament. Són els dies que fa que vaig descobrir el botí. Si demà o demà passat o l’endemà algú em busca, trobarà una casa buida i una carta on m’acomiado de tothom demanant-los que no em busquin. Ningú no s’estranyarà. Ho trobaran ben normal.

...........................

- Normal, sí, ho trobaran ben normal, ateses les circumstàncies: un home vell, malalt i que a punt de jubilar-se es queda sol, vidu, d’una manera tan tràgica.

...........................

- Oi tant que us afecta la meva viduïtat! “Aquella vella estúpida” era la meva dona!

...........................

- Ara sí, ara ja en tinc prou. Ja em considero pagat. Veure les cares que feu ara és la millor recompensa que podria tenir. Sentir els vostres crits, escoltar com xiscleu i crideu i udoleu serà la propina.