dilluns, 24 de novembre de 2014

Inspiració

L’escriptor s’atura en sec al replà del penúltim pis de l’hotel on s’allotja. Amb prou feines ha tingut temps de pitjar el botó que cridarà l’ascensor quan una mà l’ha engrapat pel colze. Una dona s’ha interposat entre ell i l’ascensor. La primera ullada li fa arrufar el nas. La dona és lletja, ordinària, duu els cabells despentinats, esclops i mitjons i una mena de bata de feinejar de color blau fosc. L’envolta una forta olor a desinfectant, a lleixiu, realment desagradable. És obvi que és la dona de fer feines. L’escriptor intueix, no sap ben bé per què, que aquella trobada serà diferent a qualsevol altra.

- Sóc la seva més gran admiradora! Tinc tots els seus llibres, els recomano sempre a les meves amigues!

L’escriptor famós intenta fer un posat amable. El seu agent literari li ha demanat, li ha exigit gairebé, que moderi la seva antipatia. L’escriptor és famós, però no tant com per permetre’s enemistar-se a tort i a dret amb el públic, amb els potencials compradors. Al capdavall, el públic és el que li dóna de menjar. No és que sigui antipàtic, i ara! pensa ell, és que no suporta la gent... la gent com la que ara té al davant: cridanera, vulgar, que no respecta la seva privacitat.

L’escriptor famós -però no tant- decideix fer el cor fort. El peatge de la fama, en diu el seu agent literari.

- Ai! quan expliqui al meu home que me l’he trobat! Quina llàstima no tenir algun dels seus llibres aquí. Li demanaria que me’l dediqués. I un autògraf? Me’n podria donar un? Senyor, quins nervis! No portarà pas una foto seva? No, esclar, que ximpleta sóc! Quines coses de demanar, oi? Ja ho tinc! Ens farem una foto amb el mòbil!

La dona xerra i xerra, gesticula sense parar amb una mà mentre amb l’altra no deixa de subjectar l’escriptor pel colze. L’escriptor famós -però no tant com a ell li agradaria-  comença a impacientar-se. Just en aquell moment, se sent el soroll que anuncia l’arribada de l’ascensor. En obrir-se les portes, descobreix a l’interior que l’única viatgera és la rossa espaterrant amb qui va estar flirtejant el vespre anterior al bar de l’hotel. La cosa prometia, sens dubte. Una ineludible cita amb uns quants crítics va posposar el que l’escriptor famós creia que havia de ser una bona revolcada. La rossa espaterrant s’hi estava posant d’allò més bé quan, a instàncies del seu agent literari, va haver de deixar-ho córrer. Potser hauria de canviar d’agent, pensa. I ara, la rossa espaterrant és aquí un altre cop, a dos metres escassos, sola en l’ascensor que els hauria de dur, junts, vés a saber on.

La rossa espaterrant també l’ha vist. El primer gest és de sorpresa. Després, arronsa una mica els llavis molsuts i sacseja els llargs cabells amb un moviment de cap que a l’escriptor famós li sembla extraordinàriament excitant. La rossa espaterrant i descaradament provocadora fa un pas enrere, com invitant-lo a entrar. La mirada que li dirigeix l’invita a moltes coses més, pensa l’escriptor.

- Esperi, esperi, que amb aquests aparells moderns jo no m’aclaro mai- l’interromp la dona de fer feines, que s’interposa entre l’escriptor famós i l’objecte del seu desig. La dona de fer feines grapeja amb poca traça un mòbil, dubta, s’enfada amb si mateixa però no és mou del pas ni sembla adonar-se que està fent empipar –i molt!- l’escriptor.

La rossa espaterrant fa un gest de contrarietat. És obvi que ha sigut l’escriptor qui ha cridat l’ascensor. Així doncs, a què espera? Després de tot el que es van insinuar ahir, del que s’estan explicant l’un a l’altra amb aquest joc de mirades que es creuen, a què espera?

El soroll que avisa de la partida de l’ascensor treu a tots tres del seus pensaments. La rossa espaterrant desvia la mirada i creua els braços sobre el pit, en un gest instintiu de defensa i rebuig; la dona de fer feines encerta, finalment, a fer la foto que ha d’immortalitzar la trobada amb l’escriptor famós; l’escriptor, per la seva banda, veu amb desesperació com les portes es tanquen mentre ell es queda allà, palplantat, aguantant la xerrameca d’una vella xarona.

- Ai, quan ensenyi les fotos a les meves amigues! Es moriran d’enveja!

“Tu t’hauries de morir, bruixa fastigosa”, pensa l’escriptor mentre una mirada assassina apareix als seus ulls. La porta es tanca davant dels seus nassos i la rossa espaterrant desapareix de la seva vista. 

La dona de fer feines segueix xerrant, grapejant-lo, fent fotos, totalment aliena al daltabaix emocional i anímic que ha provocat en l’escriptor famós. Ell, per la seva banda, resta mut, astorat, mirant esmaperdut una porta que ha tancat, darrere seu, el que prometia ser una apassionant vetllada. Dins seu, però, va creixent la fúria, un odi intens, una ràbia sorda envers la dona de fer feines que segueix i segueix parlant, segueix i segueix fent fotos, segueix i segueix grapejant-lo.

Just en el  moment en què l’escriptor famós -però no tant com hauria de ser-ho- és a punt d’abraonar-se sobre la dona de fer feines i escanyar-la allà mateix, un xiulet com de fuet mecànic seguit d’una remor eixordadora i un gran terrabastall els fa emmudir. El soroll ve de l’ascensor i durant uns breus instants l’escriptor i la dona de fer feines es queden mirant fixament la porta, darrere de la qual sembla haver esclatat una bomba. Una sirena d’alarma i uns crits llunyans els fan reaccionar novament. Ella es fa fonedissa passadís enllà: ha comprès immediatament que, sigui el que sigui el que ha passat, no té res a veure amb les seves funcions i obligacions i que, per tant, farà millor de no barrejar-s’hi. Ell, en canvi, es llança com un esperitat escales avall.

Quan arriba al vestíbul, tot és ple de pols, crits i corredisses. La porta de l’ascensor està esbotzada i al seu voltant s’hi arraïmen mitja dotzena de curiosos. L’escriptor es fa un lloc a primera fila a cops de colze i aleshores s’adóna del que realment ha passat: l’ascensor s’ha desplomat i ha caigut a pes 7 o 8 pisos. L’impacte ha sigut brutal i l’ascensor i tot el que l’ascensor transportava s’ha estavellat contra el terra.

La primera cosa que l’escriptor veu és un manyoc de massa encefàlica que regalima del cervell d’un home gran, estès als seus peus. Devia pujar a l’ascensor en el seu trajecte descendent, dedueix. Després, els ulls de l’escriptor descobreixen unes cames grotescament retorçades. Resseguint-les, identifica la rossa, que d’espaterrant ha passat a espaterrada. Una glopada amarga li puja des de la boca de l’estómac però aconsegueix aturar-la. Però quan s’adóna que ell podria haver-se afegit al desastre, perboca a cor que vols, allà mateix, a sobre d’un ficus de plàstic que hi ha en un racó. La gent està massa enfeinada corrent amunt i avall, donant i rebent ordres, tafanejant i especulant com per preocupar-se, pensen, per un esperit feble que no suporta la sang. Només l’escriptor famós sap exactament el que ha passat, el que li ha passat a ell i un calfred glaçat li recorre tota l’espinada mentre s’asseu en un sofà a tocar del ficus.

Ha estat tan a prop! Ha anat de tan poc! El cor de l’escriptor està desbocat, el pols se li accelera, té les temples a punt d’esclatar. S’ha salvat per ben poc! Per ben, ben, ben, ben poc! I és aleshores quan recorda com i qui l’ha –involuntàriament- salvat: la dona de fer feines. Durant uns minuts ha desaparegut dels seus pensaments tan ràpidament com ha aparegut. Ara hi retorna amb una força que el deixa aclaparat. La bruixa, l’aixafaguitarres, l’esguerraplans li ha salvat la vida. Amb la seva insistència i la seva maleducació, amb la seva incompetència per traginar el mòbil i la seva tafaneria, la vella l’ha salvat d’una mort segura. 

L’envaeix un ennuegador sentiment de vergonya. Uns instants abans hauria assassinat la dona; ara, en canvi, assassinaria per ella. Bé, pensa l’escriptor: “Assassinar” no és exactament la paraula. Com podria l’escriptor famós agrair a la dona el que ha fet per ell? Rebutja immediatament, amb un xic d’orgull i un molt de vergonya, d’anar-la a buscar i agrair-li en persona la seva intervenció providencial. Tampoc no cal fer-ne un gra massa, es diu. I doncs?

Ja ho té! En farà una narració, escriurà un conte a partir de la seva experiència. Quin millor pagament per a la vella idiota –perdó, per a la seva salvadora- que esdevenir la protagonista d’una narració de l’escriptor famós?

No s’ho repensa més i comença a teixir, mentalment, el que ha de ser un nou conte. Res de ficcions, res d’invencions: serà una narració basada en un fet real, autobiogràfic. Res millor per arribar als budells i als cervells dels lectors, pensa l’escriptor famós.
.......................................
.......................................
.......................................
.......................................
  
L’escriptor s’atura en sec al replà del penúltim pis de l’hotel on s’allotja. Amb prou feines ha tingut temps de pitjar el botó que cridarà l’ascensor quan una lleugera pressió sobre el seu colze l’obliga a aturar-se. Una dona s’ha interposat entre ell i l’ascensor. La primera ullada el deixa gairebé sense respiració. La dona és una bellesa rossa, amb una llarga cabellera que corona un cos espectacular. Va vestida amb elègancia i l’envolta una aroma embriagadora, producte sens dubte d’un perfum car i exclusiu. És obvi que és una dona amb classe. L’escriptor intueix, no sap ben bé per què, que aquella trobada serà diferent a qualsevol altra.



4 comentaris:

  1. Àlex, m'ha encantat!!!!!! Recordo fa segles que vas escriure una narració excel·lent a partir d'una frase que m'agradava molt (em feia pensar en el meu pare) i que us vaig suggerir, a tu i als meus altres alumnes de l'EOI d'aleshores: "Des que et vaig veure amb xiruques, ja no és el mateix que abans..." (això ho deia en una cançó d'un grup musical el nom del qual he oblidat però anterior en tot cas al boom del rock català dels Pets, Sau, Sopa de Cabra... Parlo de fa molts anys, ja). Vas escriure una narració que tallava l'alè sobre la psicologia d'un individu amb unes Doc Martens, recordes? Vam llegir-la a classe perquè xocava per la seva qualitat. Doncs veig que escrius, i que això no són deures! Et felicito i crec que tens talent. Una abraçada i endavant les atxes!!!!

    ResponElimina
  2. Gràcies per les teves paraules, Carme. Recordo perfectament aquella narració i, sí, fa segles que la vaig escriure! Aquesta és una mica més recent. En parlarem, si vols. Una abraçada!

    ResponElimina
  3. Per cert, el grup de què parles pot ser Melodrama? Mira què he trobat:
    http://musicsdel-poplenou.blogspot.com.es/2012/10/modelnos-la-sala-metro.html

    ResponElimina
  4. Benvolgut ÀLEX: com sempre uses d'amplia terminologia i ens presentes una narració "fresca".

    El meu aplaudiment,

    Joan Palmarola Nogué
    palmarola3@gmail.com

    BCN, 8.5.2017

    ResponElimina