dijous, 23 d’octubre de 2014

Navegant amb el pailebot Santa Eulàlia

El pailebot Santa Eulàlia
El Museu Marítim de Barcelona, a més de les seves instal·lacions a les Drassanes, manté en actiu diverses embarcacions històriques, en l'espai anomenat “L’extensió a l’aigua”, que, en algun cas, es van rescatar de l'oblit i l'abandonament. És el cas del pailebot Santa Eulàlia, el bot de pràctics Pòl·lux, el veler de regates Drac, el llagut Lola i la barca de passeig Patapum. Sovint, després de recollir la informació històrica i tècnica dels diversos vaixells, s'escometia la tasca de reconstrucció i restauració per tal de retornar-los l'aspecte original. És una feina que permet recuperar una part de la nostra memòria i de la cultura i la història marítimes i que impedeix que s'oblidin tècniques constructives, oficis i pràctiques de navegació.

Amb el capità
A la Mediterrània, el terme pailebot feia referència als velers de mig tonatge els arbres dels quals tenien tots la mateixa alçada i només anaven aparellats amb veles de tall. Generalment, tenien dos o tres pals i un aparell veler molt senzill, que no requeria enfilar-se als pals, la qual cosa els dotava d'una gran maniobrabilitat i facilitava el seu maneig per un reduït nombre de mariners. Van gaudir d'una gran popularitat a principis del segle XX com a mitjà de transport econòmic i es van fer servir per a la navegació de cabotatge; en alguns casos, se'ls hi van incorporar motors, la qual cosa implicava reduir o eliminar el velam. A la dècada dels seixanta, però, van començar a desaparèixer per la dura competència d'altres vaixells, més rendibles econòmicament.

Al timó de la nau
El Santa Eulàlia és un veler de tres pals i 12 veles, que desplaça 215 tones, amb una eslora de 47 m (si hi incloem el bauprès i la botavara), una mànega de 8,5 m, un calat de 4,05 m i una tripulació de 5 mariners a les ordres d'un oficial, el capità. En l'actualitat, està amarrat al Moll de la Fusta del port de Barcelona i es pot visitar. Va ser avarat el 1919 a Torrevella (Alacant) i al llarg de la seva vida va canviar diverses vegades de nom (Carmen Flores, Puerto de Palma, Cala Sant Vicenç, Sayremar Uno) i d'ocupació (transport de mercaderies, de passatgers, treballs submarins i de salvament, fins i tot de contraban). També va arribar a creuar l'Atlàntic en dues ocasions.

Aspecte de la coberta
El 1997, el Museu el va adquirir en subhasta i poc després van començar els treballs de restauració i reconstrucció que van ser fidels a l'aspecte original, tot i que en algun cas, com a l'arboradura i l'eixàrcia, es van fer de bell nou. Es va avarar novament amb el nom de la santa que és copatrona de Barcelona, convertint-se en el vaixell insígnia del museu i en una eina divulgativa i pedagògica molt important, ja que no només presta serveis als ciutadans de Barcelona sinó que exerceix un paper d'ambaixador de la ciutat en les seves navegacions per la Mediterrània i l'Atlàntic. El 2001, el Govern de la Generalitat el va declarar Bé Cultural d'Interès Nacional.

Arboradura i velam
El passat dissabte 18 d'octubre, vam gaudir d'un matí de navegació a bord d'aquest pailebot aprofitant el fet que, periòdicament, surt a navegar amb els amics i clients del Museu Marítim de Barcelona. Va ser un dia de sol i bon vent que ens va permetre fruir de la navegació al vell estil, a vela i amb calma, col·laborant en les tasques d'hissar les veles i posar-nos al timó de la nau. La llista d'espera és una mica llarga però paga la pena. Són 3 hores molt ben aprofitades, en què es navega fins a Sant Adrià de Besòs mentre es contempla, des d'una perspectiva nova i insòlita, tota la façana marítima de Barcelona.

Una visió nova de Barcelona
  


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada