dijous, 6 de febrer de 2014

Els Jardins del Laberint d’Horta

La nimfa Egèria
Els Jardins del Laberint d’Horta són els més antics de Barcelona. La seva fesomia actual és fruit de la profunda remodelació que s’hi va fer el 1994, amb fons de la Unió Europea, que el va convertir en un jardí-museu. És propietat municipal des de 1967, quan la família Desvalls, la propietària, els va cedir a la ciutat. Està obert al públic des de 1971. 

Feia molts anys que no el visitava i ara, després d’haver-lo recorregut, fotografiat i gaudit, lamento no haver-lo sovintejat més. Cau una mica lluny, apartat i requereix un cert esforç acostar-s’hi però paga la pena, us ho asseguro.

L'escut de la família Desvalls
El Parc està dividit en tres espais:

- El palau de la família Desvalls, amb elements decoratius d’estil neogòtic i neoàrab. En l’actualitat, una part del palau l’ocupa el Centre de Formació del Laberint, un equipament municipal que ofereix formació en jardineria a professionals i públic en general, i una biblioteca especialitzada en jardineria i paisatgisme. L’edifici està coronat per una esplèndida torre de defensa –la Torre Sobirana– que es remunta al segle XII.

- El jardí neoclàssic, origen del Parc, dissenyat i creat a finals del segle XVIII per Joan Antoni Desvalls i d'Ardena, marquès de Llupià, de Poal i d'Alfarràs, en col·laboració amb l’arquitecte italià Domenico Bagutti. Aquest jardí neoclàssic està estructurat en diferents nivells: el superior el forma un pavelló, destinat originalment a festes i recepcions i dedicat a les 9 Muses, i un estany, que abasteix d’aigua tot el recinte; el nivell intermedi el formen dos templets amb columnes toscanes i sengles estàtues de Dànae i Ariadna; el nivell inferior el forma un laberint vegetal, l’element juganer, simbòlic i ritual que dóna nom al parc.

- El jardí romàntic, creat a mitjan segle XIX sota la direcció d’Elies Rogent, està dissenyat en forma de terrasses esglaonades que conflueixen en un canal artificial –que segueix el traçat d’una antiga riera– que s’origina en una cascada. 

El pavelló neoclàssic
Tot plegat forma un conjunt d’un gran atractiu; el Parc, a més, està decorat amb una gran quantitat d’estàtues i relleus al·lusius, la majoria, a l’antiguitat clàssica grecollatina. Vagarejar sense rumb, amunt i avall, deixant-se portar per la intuïció i el caprici té un encant innegable. Malgrat la proximitat d’edificacions i vies de comunicació, el Parc està envoltat d’una calma i una tranquil·litat que són difícils, per no dir impossibles, de trobar enmig de la ciutat. La calma és tan profunda, la quietud és tan pregona que amb prou feines pots sentir res més que no siguin les teves passes sobre la grava o l’espetec de branquillons que es trenquen al teu pas. El silenci només es trenca per la remor de l’aigua procedent de fonts, canals i cascades i per la piuladissa dels ocells que s’hi refugien. Sens dubte, és la millor companyia per perdre’s per l’interior del laberint, un dèdal de camins i cruïlles que et portaran fins al seu centre místic, al bell mig del qual hi ha –premonitòriament?– una  estàtua del déu Eros.

L'entrada al laberint
Templet de Dànae
El fil que Ariadna lliura a Teseu 
"L'harmonia de l'art i la natura engendra bellesa"
Amb un grup d'amics de l'ONCE

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada