dijous, 14 de novembre de 2013

Ha tornat

Portada del llibre


Inquietant. És la primera paraula que em ve al cap mentre paeixo la lectura de Ha tornat, de Timur Vermes (Editorial Columna, Barcelona 2013), un escritor alemany d’ascendència hongaresa. Inquietant, neguitejant, desassosegant. ¿Podem riure amb Hitler? I fixeu-vos bé que no dic “riure’s de Hitler“ sinó “riure amb Hitler”. Riure amb, o fins i tot, donar-li raó! a Adolf Hitler. Res més lluny de la meva ideologia que la seva: racisme, supremacisme ari, rebuig de la democràcia, masclisme, homofòbia, apologia de la violència... I malgrat tot, és inevitable riure –i compartir algunes idees!– amb aquest personatge que dibuixa Vermes, renascut (o no mort) de les seves cendres el 2011 i transportat a l’Alemanya actual. ¿I si Hitler reaparegués avui, en ple segle XXI, a l’Europa unida, talment com si no hagués mort el 1945? Amb el mateix posat –bigoti, pentinat, uniforme (vegeu la fotografia de la portada del llibre)–, la mateixa determinació, les mateixes creences, fòbies i fílies. Hitler no era curt de gambals ni estúpid ni estava boig, no ens enganyem. La seva ideologia em sembla abominable, rebutjable però el cert és que va saber connectar amb milions de persones d’arreu d’Europa –no tan sols d’Alemanya– que el van votar, el van seguir, el van adorar i van matar i morir amb ell i per ell.

Ràpid de reflexos, llest com una fura, decidit a tot, àgil de ment i de cos a l’hora de sintonitzar amb els desitjos, els anhels i les pors del ciutadà mitjà, l’Adolf Hitler del segle XXI, després d’un curt procés d’aclimatació a la seva nova situació, es capbussarà en el món de la televisió i el show business, d’”interret” (com l’anomena ell), de les quotes d’audiència, l’ecologisme i la globalització, capgirant-t’ho tot i aprofitant les febleses i contradiccions del sistema per enviar, un altre cop, el seu missatge. Un missatge clar, nítid i directe, sense embuts. El mateix missatge, exactament el mateix, que el va portar al poder fa 80 anys. Hitler no enganya, es mostra tal com és, sense plecs ni subterfugis. Tot barrejant ficció i realitat, personatges actuals i d’altres d’inventats, el que comença com la broma d’un imitador, com la gracieta d’un showman, esdevé tragicòmica realitat. El Hitler del segle XXI es converteix en un fenomen viral, en una popular estrella de televisió, adorat pels oients i catapultat a les més altes quotes d’audiència ajudat per les rialles i l’admiració que provoquen la seva perfecta “imitació” del Fuhrer. Però el seu missatge, repeteixo, no ha canviat gens ni mica i potser per aquest motiu –fa feredat escriure això– el seu missatge arriba a tanta gent. I miro al meu interior i m’adono que jo també comparteixo algunes de les idees de Hitler. El nou Hitler és ecologista i parla de cuidar i protegir el medi ambient. Blasma el capitalisme corrupte, explotador i salvatge. Escomet i critica la corrupció i el clientelisme de partits polítics, sindicats i mitjans de comunicació. Parla d’un futur de felicitat i benestar, fet de treball honrat i esforç honest. És vegetarià, abstemi, treballador infatigable i aliè a vicis i pulsions sexuals, o sigui, el més allunyat que puguem imaginar d’un polític actual. I tot això –l’ecologisme, l’anticapitalisme, l’honradesa– agrada a la gent.

Totes aquestes idees, però, van acompanyades del racisme, del menyspreu per la vida de jueus, eslaus, gitanos, homosexuals, negres i comunistes, pel militarisme i l’expansionisme, per la messiànica visió del seu cabdillatge. Aquí és on les meves idees topen –ara i sempre– amb les seves. Però l’excel·lent llibre de Timur Vermes et fica de tal manera en el personatge que t’és difícil, realment difícil, no sentir certa empatia  amb aquest personatge. T’adones perfectament dels ressorts mentals i emocionals que tant bé va saber tocar aquest home, suficients per portar a la bogeria i la destrucció a milions d’éssers humans d’un continent sencer.

“No tot va ser dolent” és l’eslògan que encunya el nou Hitler quan, cap al final del llibre, decideix reemprendre la seva carrera política, a rebuf de la popularitat guanyada en la televisió, el Youtube i la premsa sensacionalista. El “No tot va ser dolent” és la palanca que li permet moure, altre cop, la voluntat de milions de persones cap a un destí que desconeixem però que temem.

Inquietant, molt inquietant. Un llibre que es llegeix d’una tirada, que obliga a un cert esforç a l’hora de consultar sovint l’esplèndid índex, que et fa riure i et fa reflexionar, que et desperta emocions i pors, que et col·loca davant del mirall i t’obliga a fer-te preguntes i a contestar-te-les i que a Alemanya ha sigut un èxit de crítica i vendes, amb total justícia. Al nostre país, la versió catalana –extraordinària– és de Pilar Estelrich i Arce. Llegiu-lo. No us deixarà indiferents. Si més no, us obligarà a pensar, a reflexionar i a comprendre –per tal de no repetir-lo– el com i el per què de l’ascens d’aquest personatge.

1 comentari:

  1. Impecable crítica. I sí: "Si més no, us obligarà a pensar, a reflexionar i a comprendre –per tal de no repetir-lo– el com i el per què de l’ascens d'aquest personatge"; doncs tal com estan les coses és molt fàcil que una proposta similar arreli, i després tot seran plors..

    ResponElimina