dilluns, 17 de juny de 2013

Sarrià i la maçoneria (II)

Francesc Pi i Margall

Francesc Pi i Margall
(Nom antic del c/ Demestre)

Francesc Pi i Margall (1824-1901), advocat, periodista i polític, va ser el segon president (1873) de la primera república espanyola.

Pi i Margall era d’origen obrer i es va doctorar en Dret el 1847. Va participar activament en política sempre des de postulats democràtics, republicans i federalistes. El triomf de la revolució de 1868 li va permetre retornar a Espanya des del seu exili de París, on havia entrat en contacte amb les idees de Rousseau, Hegel i Proudhon, i ser escollit diputat a les Corts constituents. Després de l’abdicació d’Amadeu de Savoia, va ser uns dels impulsors de la primera república espanyola, de la qual va ser-ne el segon president, succeïnt Estanislau Figueras. El seu mandat, però, només va durar 37 dies, davant l’oposició de monàrquics, cantonalistes, carlins i, fins i tot, dels propis republicans, dividits en faccions oposades entre sí. Durant aquest mes escàs va impulsar un ampli programa de reformes caracteritzades pel seu caràcter social: repartiment de terres desamortitzades, ensenyament obligatori i gratuït, abolició de l’esclavitud, separació d’esglèsia i estat, limitació del treball infantil, etc.

Després d’un breu parèntesi provocat per la restauració borbònica (1874), Pi i Margall va retornar a la política en la dècada dels 80, quan va ser escollit altre cop diputat a Corts diverses vegades. Es va oposar a la guerra de Cuba (1895-1898) i a la guerra contra els Estatst Units i es va proclamar partidari de concedir la independència a l’illa caribenya; aquests fets li van fer perdre suport popular però va mantenir el seu escó per Figueres fins a la seva mort.

Bartolomé Mitre
General Mitre 
Bartolomé Mitre (Buenos Aires, 1821 – 1906) va ser un polític, militar, historiador, home de lletres i periodista argentí. Traductor de Dante i Virgili i amic de Giuseppe Garibaldi –també maçó–, va ser president d’Argentina entre 1862 i 1868. Durant aquest període va impulsar la secularització dels cementiris, l’ensenyament públic, va ampliar la xarxa de ferrocarril i va adoptar el sistema mètric decimal. Creia fermament que la democràcia era un criteri capaç d’armonitzar la vida de la societat.

Mitre va formar part de diverses lògies com ara la Lògia Confraternitat Argentina núm. 2, la Lògia Unió del Plata núm. 1. Va rebre el grau 33 de l’escocisme el 1860 i va arribar al màxim grau de Gran Mestre de la maçoneria argentina el 1894. La seva pertinença a la maçoneria, controvertida com també ho és la d’altres dirigents latinoamericans de l’època, s’ha vist reforçada en els últims temps en haver aparegut una carta manuscrita seva en què apareix el número 33 al costat de la seva firma.

Isaac Albèniz


Isaac Albèniz
Isaac Albèniz  (1860 – 1909) va ser un compositor i intèrpret de piano català. La seva principal font d’inspiració va ser la península ibèrica, amb els seus paisatges, dels quals beu la seva obra més coneguda, Iberia. L’excel·lència com a músic i la feina com a empresari, director i compositor li van fer guanyar una gran renom internacional. Albèniz es va relacionar amb maçons reconeguts com ara Eusebio Sierra i Francis Money-Cutts (autors de llibrets), Benito Zozaya (editor d’obres musicals) i Guillermo Morphy (musicòleg i polític). Algun autor sosté que també el pare d’Albèniz va ser maçó. No tenim cap prova directa de la pertinença de Albèniz a la maçoneria, però els lligams amb ella sempre han semblat força clars.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada