divendres, 12 d’abril de 2013

Conferència sobre Israel al Col·legi d'Advocats de Barcelona

Ben Gurion proclamant la independència d'Israel

El passat dimarts 9 d’abril vaig assistir a la conferència “La creació de l’Estat d’Israel” que va tenir lloc a l’Il·lustre Col·legi d’Advocats de Barcelona (ICAB). Aquest acte s’emmarca dins del cicle “Trobades amb la Història” que patrocina el Col·legi i la revista Historia y Vida. El conferenciant va ser Lluís Foix, advocat i periodista, exdirector de La Vanguardia i excorresponsal a Londres i Washington, a més de profund coneixedor de l’Orient Mitjà i, en especial, d’Israel.

Lluís Foix va començar la seva intervenció insistint en la dificultat d’abordar, en poc més d’una hora, un fet tan i tan complex com és el naixement –i l’existència, afegiria jo– de l’estat hebreu. La situació de guerra permanent des de fa més de 60 anys, els problemes que s’arrosseguen des de fa segles, la intransigència de les posicions d’uns i altres i les simpaties i antipaties que desperten jueus i palestins fan que qualsevol aproximació a un tema tan delicat estigui carregat de mines i paranys.

Cal distingir entre poble jueu i estat jueu (o hebreu), una distinció que sovint oblidem quan parlem i opinem sobre Israel i els israelians; no caiem (o no hauríem de caure) en aquest error quan parlem d’Espanya i els espanyols o Alemanya i els alemanys, és a dir, no prenem la part pel tot ni atribuïm als naturals d’un país els errors, les fòbies o les antipaties que provoca la política del seu estat.

L’Estat d’Israel neix el 1948, fruit de la decisió de l’Assemblea General de l’ONU que decideix dividir en dos estats –un per als àrabs, un per als jueus– el que fins aleshores era un mandat britànic. El procés que culmina amb la fundació d’Israel havia arrencat, però, molts anys abans: el sionisme, nascut a finals del segle XIX, era la formulació política del desig ancestral del retorn a la Terra Promesa i recollia les aspiracions dels jueus europeus perseguits per segles i segles de pogroms, discriminacions i expulsions. “Una terra sense poble per a un poble sense terra”, es deia. Òbviament, això no és del tot cert, ja que el Proper Orient no estava pas despoblat, però el sionisme va insistir en el retorn a les terres de les quals havien estat expulsats, terres que en molts casos, sí que estaven deshabitades o escassament despoblades i, gairebé sempre, poc aprofitades i abandonades.

La Declaració Balfour (1917) recollia, per primera vegada, l’acceptació britànica a l’establiment de jueus a Israel. Malgrat aquest compromís, els britànics mai van afavorir aquesta instal·lació que, des d’un bon principi, va topar amb l’oposició dels àrabs. L’Holocaust de 6 milions de jueus als forns crematoris nazis va provocar un allau de refugiats que havien de creuar tota l’Europa devastada, llançar-se al mar en vaixells precaris, esquivar les fronteres protegides pels britànics i enfrontar-se a l’animadversió del àrabs.

La descolonització de la zona i el naixement d’Israel i Palestina es va produir amb l’empara del dret a l’autodeterminació consagrat per l’ONU. La proclamació d’independència va anar seguida de la primera de les guerres que ha conegut la regió. Paradoxalment, el primer reconeixement diplomàtic del nou estat el va fer l’URSS de Stalin, avançant-se en unes poques hores als Estats Units. L’estat de guerra s’ha mantingut sempre latent, agreujant i enverinant els conflictes nacionals, econòmics, polítics i religiosos de la zona; el punt d’inflexió, probablement, és la Guerra dels 6 dies (1967), quan Israel ocupa Gaza, Cisjordània i Jerusalem Est.  Per a Lluís Foix, aquests fets són el germen dels problemes actuals i el moment en què comença la desafecció de la comunitat mundial. Israel, va reblar, no tindrà pau sense resoldre el problema dels territoris ocupats el 1967: partidari de la creació de dos estats, dubta molt que això signifiqui el final dels problemes.

Israel és una anomalia de la Història, va dir. Fundat per exiliats, enmig del no-res, envoltat d’enemics molt superiors en nombre, privat de recursos naturals, sense cap altre factor d’unió més que l’instint de supervivència, Israel va néixer amb un esperit de modernitat i transversalitat únic a la Història: va ser –i continua sent– l’únic estat democràtic de la zona, obert a totohom, àrabs inclosos, com una societat igualitària, no classista i envoltada, fins i tot, de cert alè utòpic i visionari –els quibuts– que van atreure, des d’un bon principi, joves i intel·lectuals d’arreu del món. La societat israeliana actual, a més dels àrabs, ha integrat jueus arribats en diferents onades migratòries sense excessius problemes (o, si més no, amb molts menys del que es podria esperar): asquenazites, sefardites, falaixes (jueus etíops), russos, sudamericans, nordafricans, magribins, asiàtics. I un tret realment admirable és el renaixement d’una llengua, l’hebreu, que havia mort feia segles i que avui fa d’element aglutinador per a gent procedent de tots els racons del món.  

“Massa història per a tan poc territori”, va dir una vegada Shlomo Ben Ami, polític, diplomàtic i escriptor israelià, exambaixador del seu país a Espanya. I va afegir: “La lliçó que les víctimes han d’extreure és que l’Holocaust no ens dóna permís per trepitjar creences, drets i valors”. 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada