divendres, 27 de desembre de 2013

El carrer Estruc

Una de les plaques col·locades a la façana
Al bell mig de Barcelona, a tocar de la plaça Catalunya, hi ha un carrer amb un nom i una història al darrere força curiosos. És el carrer Estruc, el nom del qual, segons el nomenclàtor de l’ajuntament fa referència “al nom d’una família relacionada amb el carrer. Existia al segle XIV amb el nom de carrer de n'Astruc, segons s'esmenta en un fogatge de l'any 1358. També hi ha constància que un propietari anomenat Estruc Ça Carrera hi construí una casa al segle XV.”

Els diccionaris ens diuen que Astruc significa 'sortós', d'astre (del llatí astrum, i aquest, del grec άστρον, mateix significat), amb el sufix -uc (com en feixuc, poruc, malastruc o xaruc). La construcció “bonastruc” significaria “feliç, afortunat” i d’aquí derivaria la paraula “benastrugança”, o sigui, felicitat, sort. Joan Coromines, al seu Diccionari Etimològic, documenta la primera aparició del mot ja al 1270, en un poema de Cerverí de Girona, i el considera comú a l'occità antic i el francès antic. També el documenta al castellà (s. XIII), tot i que en aquest idioma es va perdre aviat. En català, esta molt ben representat com a antropònim, particularment de jueus. 

Detall de la placa amb la signatura
Estruc també fa al·lusió a les herbes remeieres i als qui les utilitzaven, que sovint acabaven confonent-se amb guaridors, bruixots, mags i astròlegs. Als dos extrems del carrer hi ha sengles plaques que hi al·ludeixen amb aquesta inscripció: 

“A primeries del segle XV, hom anomenava aquest carrer de l’Estruc Sacanera, o sia de l’astròleg o bruixot sacaner. Estruc és una herba remeiera i un mot antic aplicat a astròlegs o bruixots. Aquí es venia la pedra escurçonera, posseïdora de virtuts contra la ràbia i les picadures.”

Els números que hi ha als portals
Aquesta pedra que s’esmenta és l’herba escurçonera (scorzonera hispanica) que, antigament, es creia que podia curar les picades d’escurçons i serps. L’arrel s’utilitzava cuita en àpats i amanides i fregida per acompanyar la carn. Aquestes plaques van ser col·locades per l’hipnòleg Ricard Bru i estan adornades amb paraules en hebreu i signes cabalístics, en un intent, probablement, d’invocar la protecció d’elements fantàstics. Al número 22 hi ha una placa per recordar-nos que era precisament allà on es venia la pedra escurçonera i que, fins no fa gaires anys, hi havia una botiga on la família Estruch venia, a més de llibres, objectes raríssims i curiosos que havien anat recollint per tot el món.

Els números dels portals també estan decorats amb segells màgics amb diversos noms que invoquen el poder de Déu: De fora endintre, en el sentit de les busques del rellotge, podem llegir Tetragrámmaton – Jelah – Jehovà – Emmanuel (cercle exterior); Egirion – Messiah – Arpheton – Anasbona (segon cercle); i Agla – Eloyn – Adonai – Jessemon (cercle interior).

La placa del número 22
Una altra de les curiositats del carrer la trobem al número 14, on s’hi poden veure uns esgrafiats a la façana que representen elements fantàstics, iniciàtics i esotèrics: calaveres, escaires, xerracs, éssers misteriosos.... Malauradament, a l’Arxiu Municipal Contemporani de Barcelona no hi ha gairebé informació sobre aquest edifici. Amb prou feines un expedient (R. FOl. 332, núm. 169) datat a Barcelona el 23 de gener de 1906 en què el sr. Poncio Vidal demana permís “para construir galerías y practicar obras interiores en la casa nº 14 de la calle de Estruch”. Parla també de “pintar la fachada” però dedueixo que és la interior i no la que dóna al carrer,

L’Estruc més famós, però, és en Bonastruc Ça Porta (o Saporta), rabí i metge gironí (1194 - 1270). El seu vertader nom era Moixé ben Nahman, també dit Nahmànides. Va excel·lir en l’estudi del Talmud i la Càbala i va participar en la Disputa de Barcelona (1263) amb Pau Cristià, arbitrada pel propi rei Jaume I.

La façana del número 14
Un altre Estruc famós va ser el comte Guifred (segle XII), de nom real Arnald Estruc, senyor del castell de Llers (Alt Empordà) un personatge que, després de morir, va ressuscitar convertit en vampir per escampar el terror entre la gent de la contrada. Aquí, la llegenda es confon amb la realitat –fet habitual, d’altra banda–, ja que un personatge amb el mateix nom estén la seva ombra des de finals del segle XII fins a finals del segle XIII i el relaciona amb el satanisme, la bruixeria, el vampirisme, tot barrejant-hi, a més heretgies càtares.

Un carrer, doncs, ple de ressonàncies misterioses i curioses.

Detall de la façana del número 14
Detall de la façana del número 14 

dijous, 19 de desembre de 2013

El satèl·lit GAIA

Aspecte de la sala de conferències

Avui, a les 10.12 h, s’ha enlairat el satèl·lit GAIA. A l’aula 105 de la Facultat de Física de la Universitat de Barcelona (UB), més de 300 persones hem pogut assistir a la retransmissió que se n’ha fet en directe des del Port Espacial Europeu a Kourou (Guaiana Francesa).

GAIA (Terra, en grec) és un satèl·lit de l’ESA (Agència Espacial Europea) que té previst cartografiar i analitzar, durant els propers cinc anys, la posició i el moviment de més de 1.000 milions d’estrelles i centenars de milions d’objectes –cometes, planetoides, noves i supernoves, galàxies, quàsars– tant del nostre sistema solar com d’altres situats a milers d’anys-llum de distància. En el projecte hi han treballat entre 300 i 400 científics europeus durant 15 anys, dels quals un centenar són espanyols. L’equip de la UB el formen unes 25 persones que s’encarregaran, bàsicament, de la gestió de les dades obtingudes.

La precisió dels instruments de medició de GAIA és d’una magnitud que gairebé ridiculitza la dels instruments fets servir fins avui: podrà distingir, a la distància que hi ha entre la Terra i la Lluna, una moneda que un astronauta sostingui entre els seus dits, mesurar el creixement de les seves ungles o destriar el color d’un cabell a 1.500 km de distància. Els mesuraments de GAIA permetran elaborar, per primera vegada, un mapa tridimensional de la Via Làctia, a més de proporcionar dades molt més fiables relatives a la velocitat i la direcció a què es desplacen les estrelles. Ajudaran, també, a comprendre una mica millor la matèria fosca, inapreciable a la vista però que exerceix una enorme atracció gravitatòria i sobre la que ho desconeixem gairebé tot. 

El moment de l'enlairament

Entre l’octubre de 2015 i l’abril de 2017 s’espera tenir els primer resultats provisionals; GAIA estarà operatiu fins a finals de 2018 amb la possibilitat de prolongar la seva vida un any més. Finalment, el catàleg definitiu de les observacions es publicarà el 2022.

Abans de l’enlairament, s’han succeït diverses intervencions per explicar les característiques del projecte, el seu abast i els resultats que s’espera obtenir: Xavier Luri (professor del Departament d’Astronomia i Meteorologia de la UB i coordinador europeu de l’arxiu de bases de dades de GAIA); Eduard Massana (professor a la UB i coordinador del simulador de GAIA); i Jordi Portell (investigador al Departament d’Astronomia i Meteorologia de la UB i coordinador del l’anàlisi i procés de les dades, que es farà en col·laboració amb el supercomputador Marenostrum). 

Recreació del viatge de GAIA

Pas a pas, minut a minut, hem vist l’enlairament, la separació de les diferents parts del coet propulsor Soiuz, la ignició dels motors, el posicionament en òrbita... Als 10 minuts del llançament, GAIA es trobava a 180 km d’altura i viatjava a una velocitat de 7 km/s. La seva destinació és un punt concret de l’espai, anomenat L2, prou allunyat del Sol i la Terra (150 milions de km + 1,5 milions de km) com per no veure’s afectat per la seva contaminació lumínica, sonora i gravitacional.

L’acte m’ha permès retrobar-me amb el meu vell amic Jordi Portell, col·laborador i alma mater de projectes relacionats amb BOINC i SETI. Podeu trobar molta més informació del projecte aquí, aquí i aquí. Gaudiu de les imatges!
 

Amb en Jordi Portell, vell amic i col·laborador del projecte GAIA
Aspecte de la sala


dimecres, 18 de desembre de 2013

Jazz de ben a prop



De casualitat, em topo amb l’exposició Le jazz au bout des doigts/Portraits, de Sophie Le Roux a l’Institut Francès de Barcelona. Hi havia anat per assistir a una conferència sobre Els 4 gats i, mentre feia temps, he badat una mica per les sales d’exposicions. Sophie Le Roux, fotoperiodista i amant del jazz, és l’autora d’aquesta mostra de les millors de les seves fotografies, sempre al voltant de músics de jazz i sempre de ben a prop, molt a prop dels seus instruments i de les seves mans.

De vegades, és un primer pla de l’artista –Herbie Hancock, Kyle Eastwood, Ravi Coltrane, Ron Carter–; la majoria de les vegades, però, són les seves mans les que transmeten la intensitat i la passió per la música –Jamie Cullum, Paco de Lucía, Richard Galliano i molts altres–, i les que ens transporten a un univers de colors –malgrat que les fotos són en blanc i negre–, sons i sabors.

“Sophie Le Roux transporta als espectadors ben a la vora de l’artista. A través de la seva mà feliç i del seu ull generós, revela el preciós vincle que constitueix la mà entre el músic i el seu instrument. Edificant”. Fara C, Journal de l’Humanité.

L’exposició s’acaba el 21 de desembre. Afanyeu-vos, si no us la voleu perdre!

dijous, 28 de novembre de 2013

Problemes a la Biblioteca Pública Arús

Reproducció de l'Estàtua de la Llibertat a la Biblioteca

La Biblioteca Pública Arús (Pg. de Sant Joan, 26) pertany a la xarxa de biblioteques de l’ajuntament de Barcelona i va néixer gràcies a la generositat de Rossend Arús i Arderiu –maçó, republicà, periodista, intel·lectual– qui, en morir el 1891, va llegar a la ciutat de Barcelona l’edifici en què vivia i tota la seva fortuna (vegeu altres articles meus aquí i aquí). La biblioteca, la primera a Barcelona a l’abast del públic en general, s’ha convertit, amb el transcurs dels anys, en un centre de referència mundial pel que fa a la documentació i l’estudi de l’obrerisme, l’anarquisme i la maçoneria del s. XIX.

En els últims dies, però, s’han succeït uns fets força estranys que han aixecat suspicàcies i protestes. Em refereixo a la retirada d’unes plaques que decoraven l’escala d’accés a la Biblioteca i que havien estat col·locades, com a mostra d’agraïment a Rossend Arús per la seva generositat i filantropia, per diferents Obediències maçòniques (Gran Lògia Simbòlica Espanyola, Gran Lògia Femenina d’Espanya, Gran Orient de Catalunya, Gran Lògia d’Espanya).

Les primeres protestes parlaven, ras i curt, de censura; davant aquests fets,  l’Institut deCultura de Barcelona (ICUB) va declarar que la retirada de les plaques es devia a les feines de pintura que s’havien de dur a terme a la Biblioteca. La reacció s’ha fet una mica tard i malament, per la qual cosa els dubtes sobre l’autèntica raó d’aquesta retirada no s’han esvaït. En tot cas, estaré a l’aguait i, tot esperant la reposició de les plaques, us en mantindré informats.




 


dijous, 14 de novembre de 2013

Ha tornat

Portada del llibre


Inquietant. És la primera paraula que em ve al cap mentre paeixo la lectura de Ha tornat, de Timur Vermes (Editorial Columna, Barcelona 2013), un escritor alemany d’ascendència hongaresa. Inquietant, neguitejant, desassosegant. ¿Podem riure amb Hitler? I fixeu-vos bé que no dic “riure’s de Hitler“ sinó “riure amb Hitler”. Riure amb, o fins i tot, donar-li raó! a Adolf Hitler. Res més lluny de la meva ideologia que la seva: racisme, supremacisme ari, rebuig de la democràcia, masclisme, homofòbia, apologia de la violència... I malgrat tot, és inevitable riure –i compartir algunes idees!– amb aquest personatge que dibuixa Vermes, renascut (o no mort) de les seves cendres el 2011 i transportat a l’Alemanya actual. ¿I si Hitler reaparegués avui, en ple segle XXI, a l’Europa unida, talment com si no hagués mort el 1945? Amb el mateix posat –bigoti, pentinat, uniforme (vegeu la fotografia de la portada del llibre)–, la mateixa determinació, les mateixes creences, fòbies i fílies. Hitler no era curt de gambals ni estúpid ni estava boig, no ens enganyem. La seva ideologia em sembla abominable, rebutjable però el cert és que va saber connectar amb milions de persones d’arreu d’Europa –no tan sols d’Alemanya– que el van votar, el van seguir, el van adorar i van matar i morir amb ell i per ell.

Ràpid de reflexos, llest com una fura, decidit a tot, àgil de ment i de cos a l’hora de sintonitzar amb els desitjos, els anhels i les pors del ciutadà mitjà, l’Adolf Hitler del segle XXI, després d’un curt procés d’aclimatació a la seva nova situació, es capbussarà en el món de la televisió i el show business, d’”interret” (com l’anomena ell), de les quotes d’audiència, l’ecologisme i la globalització, capgirant-t’ho tot i aprofitant les febleses i contradiccions del sistema per enviar, un altre cop, el seu missatge. Un missatge clar, nítid i directe, sense embuts. El mateix missatge, exactament el mateix, que el va portar al poder fa 80 anys. Hitler no enganya, es mostra tal com és, sense plecs ni subterfugis. Tot barrejant ficció i realitat, personatges actuals i d’altres d’inventats, el que comença com la broma d’un imitador, com la gracieta d’un showman, esdevé tragicòmica realitat. El Hitler del segle XXI es converteix en un fenomen viral, en una popular estrella de televisió, adorat pels oients i catapultat a les més altes quotes d’audiència ajudat per les rialles i l’admiració que provoquen la seva perfecta “imitació” del Fuhrer. Però el seu missatge, repeteixo, no ha canviat gens ni mica i potser per aquest motiu –fa feredat escriure això– el seu missatge arriba a tanta gent. I miro al meu interior i m’adono que jo també comparteixo algunes de les idees de Hitler. El nou Hitler és ecologista i parla de cuidar i protegir el medi ambient. Blasma el capitalisme corrupte, explotador i salvatge. Escomet i critica la corrupció i el clientelisme de partits polítics, sindicats i mitjans de comunicació. Parla d’un futur de felicitat i benestar, fet de treball honrat i esforç honest. És vegetarià, abstemi, treballador infatigable i aliè a vicis i pulsions sexuals, o sigui, el més allunyat que puguem imaginar d’un polític actual. I tot això –l’ecologisme, l’anticapitalisme, l’honradesa– agrada a la gent.

Totes aquestes idees, però, van acompanyades del racisme, del menyspreu per la vida de jueus, eslaus, gitanos, homosexuals, negres i comunistes, pel militarisme i l’expansionisme, per la messiànica visió del seu cabdillatge. Aquí és on les meves idees topen –ara i sempre– amb les seves. Però l’excel·lent llibre de Timur Vermes et fica de tal manera en el personatge que t’és difícil, realment difícil, no sentir certa empatia  amb aquest personatge. T’adones perfectament dels ressorts mentals i emocionals que tant bé va saber tocar aquest home, suficients per portar a la bogeria i la destrucció a milions d’éssers humans d’un continent sencer.

“No tot va ser dolent” és l’eslògan que encunya el nou Hitler quan, cap al final del llibre, decideix reemprendre la seva carrera política, a rebuf de la popularitat guanyada en la televisió, el Youtube i la premsa sensacionalista. El “No tot va ser dolent” és la palanca que li permet moure, altre cop, la voluntat de milions de persones cap a un destí que desconeixem però que temem.

Inquietant, molt inquietant. Un llibre que es llegeix d’una tirada, que obliga a un cert esforç a l’hora de consultar sovint l’esplèndid índex, que et fa riure i et fa reflexionar, que et desperta emocions i pors, que et col·loca davant del mirall i t’obliga a fer-te preguntes i a contestar-te-les i que a Alemanya ha sigut un èxit de crítica i vendes, amb total justícia. Al nostre país, la versió catalana –extraordinària– és de Pilar Estelrich i Arce. Llegiu-lo. No us deixarà indiferents. Si més no, us obligarà a pensar, a reflexionar i a comprendre –per tal de no repetir-lo– el com i el per què de l’ascens d’aquest personatge.

dimarts, 5 de novembre de 2013

La torre Benviure

La torre Benviure, a Sant Boi de Llobregat

En Roc Benviure és un soldat que, al segle X, vigila i defensa Alcalà, una torre de guaita que es troba a la frontera entre Al-Àndalus i els comtats cristians de la Marca Hispànica. El seu nom real, però, és Xavier Sánchez Torres i el fortí que defensa i protegeix no és altre que la torre de Benviure, a Sant Boi de Llobregat, un enclavament privilegiat que forma part del conjunt arqueològic del Museu de Sant Boi, junt amb les termes romanes i el Museu Can Barraquer.

Durant una hora, en Roc Benviure ens acompanya a fer un tomb pel conjunt històric de la torre de Benviure i ens submergeix, amb les seves explicacions, en el passat d’aquesta estratègica cruïlla de camins que es troba al peu del camí Ral que duia de Barcelona a Vilafranca del Penedès i que va ser habitada, ja des de l’època dels ibers, i que durant segles va veure passar romans, musulmans i cristians, senyors feudals i serfs, pelegrins de pas cap a Santiago de Compostel·la i combatents de mil i una guerres (de Successió, del Francès, etc.).

Tothom atenent les explicacions de Roc Benviure

De la mà d’en Roc Benviure, descobrirem sitges ibèriques, esglesioles romàniques, forns metal·lúrgics, masies medievals i, especialment, una altiva torre de defensa que, si bé durant segles va servir de talaia de vigilància, després va esdevenir residència de petits nobles, pavelló de caça i repòs de reis i masia de pagesos fins arribar als nostres dies en què, perduda la funció original, serveix d’escenari per a la reconstrucció teatralitzada d’un bocí de la història del nostre país, per a joia de petits i grans, observadors privilegiats d’un passat que ressuscita davant els nostres ulls, gràcies a la feina i dedicació d’en Xavier.

Descans després una dura jornada de feina!

La jornada es completa amb una visita a l’espai museístic del conjunt arqueològic on es complementa la informació amb un seguit de mapes, dibuixos, reproduccions de documents antics i diversos jocs adreçats específicament a la canalla. Una visita, gratuïta els primers diumenges de mes, apta per a tota la família i que us recomano de totes totes.
 
Diversions per a tots!   

Un aspecte del museu

dilluns, 28 d’octubre de 2013

Una casa plena de referències simbòliques

El relleu de Portaferrissa, 11

(versión en español aquí)

Al número 11 del carrer de la Portaferrissa podem veure el baix relleu de la foto. El que, en principi, sembla una innocent representació d’un parell de nens juganers, amaga un munt d’interpretacions simbòliques. No sóc el primer que apunta a una lectura en clau maçònica d’aquest relleu. Intentaré, però, anar una mica més enllà i afegir alguna explicació més. Per fer-ho, analitzaré el baix relleu des de tres punts de vista: l’històric, l’iconogràfic i l’administratiu.

L’històric ens diu que aquest edifici es construeix a partir de 1869. A Espanya, el període comprès entre 1868 i 1874 es coneix com a “sexenni democràtic”. Són sis anys molt convulsos, en què els  fets històrics se succeeixen a un ritme vertiginós: abdicació d’Isabel II, arribada d’Amadeu de Savoia, convertit en el primer rei constitucionalista, assassinat del general Prim (home fort del règim), abdicació d’Amadeu, proclamació de la I república (quatre presidents en poc més d’un any i mig), cop d’estat del general Pavía i restauració borbònica en la figura d’Alfons XII, fill d’Isabel II. I tot això, en poc més de 6 anys. Realment, va ser un període atzarós i convuls; però per primera vegada en la història, a Espanya, durant aquest sexenni, hi va haver total i absoluta llibertat de consciència, d’expressió, de reunió, d’associació, etc. Va ser un interval d’explosió democràtica que va afavorir l’aparició i el desenvolupament de moviments republicans, progressistes, catalanistes, sindicalistes. Aquest període és també una petita edat d’or de la maçoneria catalana i espanyola, que, a rebuf d’aquesta llibertat, va poder sortir de la clandestinitat i presentar-se en societat en plena i absoluta llibertat.

Detall del relleu

El punt de vista iconogràfic ens porta a parlar de la simbologia representada. Hi podem veure dos nens: un porta un compàs a la seva mà dreta i un paletí a l’esquerra; l’altra porta el regle de 24 divisions (o polzades o graus). Aquesta presència d’eines de paleta és el primer indici que ens ha de posar sobre avís. A més, entre tots dos, hi ha l’edifici que construeixen, fet de maons o pedres (emblema maçònic per excel·lència) acuradament col·locats. L’única pedra que no és cúbica o rectangular és la que corona l’edifici i sobre la qual hi col·loca la mà el nen de la dreta: una pedra triangular, en clara al·lusió a Déu, a qui sovint es representa amb aquest triangle, de vegades amb un ull a l’interior. A banda i banda del baix relleu, a més, podem veure dues columnes. A l’entrada de la sala del temple d’una lògia maçònica ens reben, també, dues columnes, sovint salomòniques o helicoïdals (és a dir, que giren sobre sí mateixes). Aquestes columnes reben el nom de salomòniques per la descripció que es fa a la Bíblia de les que hi havia al vestíbul del temple de Salomó a Jerusalem, destruït el 586 aC. (I Reis, 7, 15-22). Les columnes reben el nom de Jakim (J) i Boaz (B) i al·ludeixen, respectivament, a l’estabilitat i a la força.

Per sobre de les columnes podem veure sengles roses. El lligam entre la rosa i la maçoneria l’he explicat ja en una altra entrada del blog (vegeu Sarrià i la maçoneria III). L’expressió “sub rosa” (sota la rosa) al·ludeix a l’obligació que té tot maçó de mantenir en secret el que es diu, es fa o s’escolta en una tinguda (trobada, reunió) a la lògia. El poder del secret depèn del silenci. El que es fa sota la rosa, com a centre místic i símbol de perfecció, pertany al món ocult, a la capa més íntima del nostre ésser. 

Al bell mig de la sala del temple d’una lògia hi ha disposades, formant un triangle rectangle, tres columnes, cadascuna d’un estil diferent: Força (dòric), Saviesa (jònic) i Bellesa (corinti). Aquestes columnes sostenen, simbòlicament, tota la llotja i la maçoneria. En aquest edifici del carrer Portaferrissa, just a la cantonada amb el carrer de Bot, podem veure cinc columnes: només tres d’aquestes columnes tenen el capitell decorat. I a la façana del carrer Bot, les columnes tenen un capitell en forma d’escaire.

Columnes salomòniques a la façana

A la façana de l’edifici, a més, s’hi pot veure dibuixat un arbre de la vida, un símbol per explicar la unitat de tota la vida. És present en moltes tradicions (Egipte, Sumèria, Xina, Grècia, Amèrica Central) i representa la unió entre el cel i la terra, com a eix del món. Enfonsa les seves arrels a l’infern i eleva les seves branques cap al cel. Com s’explica a la Bíblia, era l’arbre del Paradís els fruits del qual concedien la immortalitat, idea compartida per altres cultures; a la Càbala, l’arbre de la vida és el símbol que representa les deu emanacions divines o sefirot i servei per assolir el coneixement més profund.

Un altre detall no menys sorprenent ens endinsa en la numerologia. Si fem una ullada al vestíbul de l’edifici, podrem veure un curiós joc numèric. Comptem set esglaons fins al primer replà, set esglaons més fins al segon replà i catorze esglaons (set més set) fins al tercer replà. Casualitat? Ho dubto molt, tenint en compte l’elevada càrrega esotèrica d’aquest número i la importància que té en el món simbòlic maçó: Set sagraments, set pecats capitals, set virtuts cardinals, set planetes, set dies de la setmana, set colors de l’arc de Sant Martí, set notes musicals, set meravelles del món antic, set nans (de Blancaneus), al Llibre de l’Apocalipsis s’obren set segells abans que Déu sotmeti el món a set judicis, ajudat per set àngels que fan sonar set trompetes per enviar set càstigs sobre els malvats, set són també els anys que va trigar Salomó a acabar el seu temple a Jerusalem i set és el nombre mínim de mestres maçons necessaris per a constituir una lògia o per a obrir treballs (vegeu Sarrià i la maçoneria III).

Quant a l’anàlisi administrativa, la documentació que es conserva a l’Arxiu Municipal Contemporani de Barcelona (expedient 107/67, número 1805-BTSC) porta per títol “Expediente sobre alineación, derribo, reedificación de la casa de D. Domingo Sitjas nº 11 de la calle Puertaferrissa con frente a la de Bot”. El primer detall curiós és que els plànols originals, en els quals no hi apareix el baix relleu, estan signats el 22 de desembre de 1866, és a dir, el dia del solstici d’hivern, festivitat de Sant Joan Evangelista. Aquest Sant, junt amb el seu homònim Joan Baptista, la festivitat del qual s’escau el 24 de juny, dia del solstici d’estiu, és el símbol de la maçoneria bàsica i originària dels tres graus, com a record del patronatge que la maçoneria operativa atribuïa als dos sants Joans; així, totes les lògies simbòliques s’anomenen genèricament lògies de Sant Joan. Si tenim en compte que el 22 de desembre de 1866 era un dissabte, vespre de festiu, crec que no es pot atribuir a la casualitat aquesta data en els plànols, sinó que es deu a una voluntat manifesta d’enviar un determinat missatge accessible només als iniciats.

L'Arbre de la Vida
El director facultatiu de les obres és Narciso Nuet. Des d’un primer moment hi haurà problemes amb l’administració i els veïns. El 2 de febrer de 1867, l’arquitecte municipal José Artigas emet un informe desfavorable per problemes amb l’altura dels diferents pisos. Poc després, és Ildefonso Rovira, veí del carrer, qui protesta perquè entén que l’alineació proposada per Domingo Sitjas perjudica “al público y a los demás dueños de los (il·legible) de la calle del Bot, condenado por escandalosa infracción de las Ordenanzas Municipales. La pretensión de D. Domingo Sitjas se dirige no sólo a no perder terreno sino a ganarlo sobre la calle, estrechándolo por el punto de entrar”. I el cas és que aquest sembla tenir raó, ja que, segons el plànol de l’ajuntament, hi ha una casa ja construïda, que correspondria al número 6, que ja ha reculat. En l’actualitat, aquest edifici forma part del que fa cantonada amb la plaça Villa de Madrid (construït el 1945).

Malgrat aquestes queixes, el 26 de febrer de 1867 s’autoritza l’enderroc de la finca antiga i la construcció de la nova però amb l’obligació, per part del propietari, de rectificar els frontals de Portaferrissa i Bot. Domingo Sitjas demana que es respecti la línia oficial del traçat definida el 1806 i es desespera perquè les instruccions de l’ajuntament són contradictòries: “En el intrincado laberinto de la legislación patria, donde aún el más aventajado perito en no pocas ocasiones marcha con incierto paso, tropieza sin cesar el ciudadano, que en diferentes círculos se mueve (...). Nada le importaría, Excmo Sr., al cliente que la alineación que se le marcase fuese esta o aquella de las citadas con tal que se despachase en definitiva y sin tardanza la solicitud deducida, pero el caso es que la ley hace depender la validez de los acuerdos de la Municipalidad en la materia de la sanción, del respectivo Sr. Gobernador civil de la provincia y aún del Sr. Ministro del ramo y es larga la tramitación (...) de modo que sin experimentar un quebranto de gran consideración en su fortuna no puede el que expone continuar teniendo paralizada la obra”.


L'escala de la finca

Durant els següents mesos, propietari i ajuntament s’embarquen en una sèrie de denúncies, multes i apel·lacions. L’ajuntament denuncia (setembre de 1867) un excés d’altura a les golfes del nou edifici i imposa al propietari una multa de 30 escuts. Domingo Sitjas replica (16 de setembre de 1867), no sabria dir si amb santa innocència o amb gran cinisme, que “Un error involuntario sin duda e hijo tal vez de un celo extremado habrá sido la causa de la denuncia (...) porque bien lejos del exponente el propósito de infringir. Solo se ha creído con derecho y solo ha ejecutado lo que las leyes vigentes y los usos o costumbres del país le han permitido (...). El que subscribe previas repetidas mediciones de las dos fachadas puede sin temor asegurar que aún no alcanzan la altura máxima de la ley”. 

Malgrat tot, les al·legacions de Domingo Sitjas són rebutjades el 21 d’octubre de 1867. I just el mateix dia, el sr. Sitjas fa una nova apel·lació! El mateix dia! Se m’escapa com podia saber que la seva apel·lació havia sigut rebutjada i tenir-ne preparada una de nova. Només se m’acut pensar que algú de dins de l’ajuntament el tingués informat de l’evolució del seu expedient. La confiança amb què actua, la immunitat que sembla tenir, la màniga ampla amb què se’l tracta no deixen de sorprendre’m. Sens dubte, devia tenir bons contactes i influències. Perquè les topades amb l’administració no acaben aquí. El 7 de febrer de 1868, l’ajuntament detecta que hi ha “moradores” a la casa, adverteix el propietari que això no està permès i el multa un altre cop, aquesta vegada amb 20 escuts. I el sr. Sitjas torna, novament, a delectar-nos amb un exercici de pirotècnia verbal de traca i mocador en la seva apel·lació: (...) siendo así que no se han introducido ni existen en las referidas habitaciones tales moradores y sí muebles tan solamente”. Demana que se li retiri la multa i acaba dient: “Gracia que no duda en alcanzar por ser merecida de la proverbial rectitud de V. E.”.

Anys després, al 1891, un nou propietari, el sr. José Font, va demanar permís per fer uns reformes a l’edifici, consistents bàsicament en retocs a les llindes i muntants i en l’obertura d’un portal i una lluerna a la façana del carrer Bot. Aquestes modificacions, però, no afecten en absolut la iconografia descrita. 

La cantonada de Portaferrissa amb Bot
Capitells de columna amb forma d'escaire

dimarts, 15 d’octubre de 2013

Art on the street from Budapest



El 1995 vaig estar vivint tres mesos a Budapest, la capital d’Hongria. La radical immersió en una cultura tan diferent de la meva es va reflectir en tota una sèrie de descobriments força xocants: el clima fred, continental, malgrat que només era la tardor i la presència omnipresent de la neu; l’idioma, tan i tan diferent de qualsevol altre –ja sigui d’arrel llatina, anglosaxona o eslava–; la gastronomia, que per a un amant de la bona taula i golafre impenitent va ser tot una experiència, amb l’absència gairebé total de peix i marisc, oli d’oliva o xai; els banys termals (quina gran troballa!). Però l’aspecte que més em va cridar l’atenció, sens dubte, va ser l’amplíssima oferta cultural que oferia la capital magiar, un punt en què, pel que sé, s’assemblava a altres països que havien estat sota l’òrbita comunista. Quant a la música, a Budapest hi havia dos teatres d’òpera funcionant alhora. Recordo representacions de ballet – un excepcional “El llac dels cignes”, de Txaikovski–, òperes com “Maria Estuard”, de Donizetti o “Aïda”, de Verdi. L’oferta es completava amb auditoris, concerts, actuacions a mil i un llocs i a qualsevol dia i hora. I a uns preus realment populars i assequibles, i més encara per als estrangers. 

Porcs negres, de Paul Gauguin

Durant la meva estada vaig visitar, entre d’altres, el Museu de Belles Arts de Budapest i la Galeria Nacional d’Hongria i hi vaig descobrir, amb gran sorpresa, unes col·leccions realment extraordinàries. Fins al 3 de novembre teniu l’ocasió de copsar –ni que sigui fragmentàriament– el que vaig experimentar jo en visitar aquests museus. Al Moll de la Fusta de Barcelona podeu trobar l’exposició “Art on the street from Budapest” consistent en 26 rèpliques d’algunes de les obres mestres exposades al Szépmüveszéti Múzeum i la Magyar Nemzeti Galéria

Un aspecte de l'exposició

Aquestes rèpliques, en algun cas de fins a 3 x 3 metres, s’han fet mitjançant un avançat programari informàtic desenvolupat a Barcelona i reprodueixen obres del Greco, Lucas Cranach el Vell, Velázquez, Goya, Manet, Greco, Gauguin, Cézanne, Egon Schiele, a més d’artistes hongaresos com Pál Szinyei, Jakab Bogdány, Mihály Munkácsy, Béla Kondor, Károly Ferenczy, etc. 

La mostra és itinerant i després de la nostra ciutat viatjarà a Madrid i Frankfurt. No us la perdeu !

El baptisme de Vajk, de Gyula Benczúr 
La "gamba" de Mariscal presideix l'exposició 
Picnic de maig, de Pál Szinyei   

divendres, 11 d’octubre de 2013

Cultura, turisme, exclusió social i demagògia



La notícia de què us parlaré ha passat gairebé desapercebuda per al gran públic però de ben segur que no ha deixat indiferents els diferents col·lectius al·ludits: Una empresa de Barcelona organitza recorreguts turístics per la ciutat portats per persones sense sostre i en risc d’exclusió social. La publicitat que d’aquestes rutes en fa l’empresa organitzadora és que “és gent preparada però que en un moment determinat de la seva vida s’ha vist obligada a viure al carrer per diverses circumstàncies” i “que així se’ls pot proporcionar llocs de treball”. Afegeix que “els dos primers guies són el Juan Carlos, un antic treballador d’una empresa química, i el Francisco, un artista plàstic que porta quatre anys vivint a Barcelona” que, això sí, hauran d’anar acompanyats d’un traductor perquè “no dominen l’anglès”. Als guies se’ls ha estat formant “durant les últimes setmanes”. 

La iniciativa, a primera vista, pot semblar molt engrescadora: s’ajuda a persones en risc d’exclusió social, es creen llocs de treball, es potencia el sector turístic i tranquil·litza les nostres consciències, a més. Però el rerefons és profundament torbador. Quina mena de respecte tenim per cultura si la posem en mans de gent sense cap mena de formació? ¿Creem llocs de treball de baixa qualificació i sou migrat a canvi de deixar sense feina gent amb carreres universitàries, coneixements d’idiomes i amb els estudis oficials de turisme? ¿No està prou maltractat el sector de la cultura i el turisme com per rebentar-lo encara més manipulant gent sense recursos? De debò algú pot creure que una carrera universitària pot ser substituïda per un curset fet a corre cuita d’un parell de mesos?

La notícia hauria aixecat una gran polseguera si, en lloc de dedicar aquests “sense sostre” a la cultura i el turisme, els haguessin dedicat a altres ocupacions. Posats a fer demagògia, ¿per què no se’ls posa a treballar d’advocats, metges, mestres o policies? Tant se val si no tenen la formació adient! Són “sense sostre” i tenen dret a guanyar-se la vida, no? ¿Confiaríem la nostra defensa legal davant d’un tribunal al Juan Carlos? ¿Deixaríem que el Francisco impartís les matemàtiques o la química als nostres fills? ¿Ens posaríem en mans de qualsevol d’ells si estiguéssim malalts? Òbviament, la resposta és que no. Acudiríem sempre, sempre, a un advocat, un mestre o un metge. Aleshores, ¿per què no ho fem quan es tracta de la cultura? 

El que s’amaga darrere d’aquest fet és un profund menyspreu envers la cultura. Tot s’hi val, a ningú no sembla importar-li. Com que no n’hi havia prou amb la clatellada del 21% d’IVA de museus i teatres, ni amb la sagnia de les còpies pirates i les descàrregues il·legals de llibres i DVD, ni amb la nefasta política cultural de dretes i esquerres –nacionals o estatals, tant li fa–, ara, a més, haurem d’empassar-nos aquest nou cas d’intrusisme. Això sí, molt ben intencionat i políticament correcte, només faltaria.

dimecres, 9 d’octubre de 2013

Templarisme i francmaçoneria

Portada del llibre

El passat dimarts 8 d’octubre vaig assistir a la presentació del llibre “Templarismo y francmasonería”, editat pel Suprem Consell Espanyol del Grau 33 del Ritu Escocès Antic i Acceptat de la Francmaçoneria. La presentació es va fer a la Biblioteca Pública Arús (Barcelona) i va anar a càrrec de l’autor del llibre, Manuel Antonio Tuero Riego.

L’autor va assenyalar que el seu llibre era, més que una dissertació erudita o una tesi doctoral, una invitació a aprofundir en el camp, força inexplorat, de les relacions entre els templers i els maçons. S’ha especulat molt sobre aquesta relació i sovint s’ha fet des de postul·lats pseudocientífics, vagament esotèrics o sense cap mena de rigor històric.

Després de la desaparició formal de l’Orde del temple (1314), el seu record es va perdre fins que François Marie Arouet Voltaire (1694-1778) va rescatar la seva memòria i va reivindicar-la, amb la intenció de netejar el nom d’un Orde de monjos-guerrers que havia estat condemnat, per l’aliança entre el Papa Climent V i el rei de França Felip IV el Bell, a l’oblit i a la infàmia. Acusats d’alquimistes, bruixots, satanistes o sodomites, la seva destrucció va ser més aviat un intent, per part del rei francès, de treure‘s del davant adversaris militars i prestamistes als quals devia molts diners.

Durant els segles XVIII i XIX es van registrar diferents intents de conjuntar totes dues tradicions, la templera i la maçònica, a diferents països: a Alemanya, Suècia, França, Estats Units es desenvolupen moviments com l’ Estricta Observància Templera, la Real Orde d’Escòcia o moviments al si de la maçoneria vagament inspirats en suposades cerimònies templeres. El cert és que tots aquests moviments es van desenvolupar fora de l’estricta regla maçònica i difícilment se’ls pot atribuir cap lligam concret. En l’actualitat, a l’estat espanyol les organitzacions templeres no mantenen relacions amb la maçoneria. 

Les coincidències entre el templarisme i la maçoneria són moltes i diverses: totes dues són ordes iniciàtiques –amb els seus misteris, graus– basades en una tradició hermètica; beuen del mandat evangèlic de la fraternitat; van ser perseguides i criminalitzades; i comparteixen un passat comú basat en els contactes entre els maçons operatius –els paletes– i els templers durant la construcció, als segles XII, XIII i XIV, de catedrals, esglésies, convents i castells. La destrucció de l’Orde del Temple, però, no va implicar la destrucció o persecució dels maçons operatius ni dels gremis de paletes, que van poder seguir desenvolupant la seva feina sense entrebancs.


Un aspecte de la conferència

Les diferències entre el templarisme i la maçoneria són, probablement, més importants que no pas les semblances: els templers van ser una creació del Papat i, fins la topada final, sempre van ser uns servents fidels i disciplinats de l’Església; el gran poder social, econòmic i polític dels templers no es pot comparar amb el que hagin pogut tenir mai els maçons; l’Orde del Temple se sustentava sobre una rígida doctrina i uns dogmes que no existeixen entre els maçons; i finalment, la maçoneria s’identifica amb la democràcia mentre que els templers s’identificaven amb l’aristocràcia.

L’autor va manifestar que els guanys generats per la venda del llibre es destinaran a obres filantròpiques i de caritat promogudes pel Suprem Consell Espanyol del Grau 33 del REAA de la Françmaçoneria.

“¿Tu verdad? No, la Verdad, y ven conmigo a buscarla. La tuya, guárdatela.” (Antonio Machado).

El conferenciant, Manuel Antonio Tuero



dilluns, 30 de setembre de 2013

L'Arxiu de la Corona d'Aragó

Cartell de l'exposició


L'Arxiu de la Corona d'Aragó conté els fons documental de les diferents institucions que componien la Corona d'Aragó. El seu nom original –i potser més ajustat a la realitat– és el d’Arxiu Reial de Barcelona. La seva seu corporativa és el Palau del Virrei (o del Lloctinent) a la plaça del Rei de Barcelona; els fons documentals, però, es troben a la moderna seu del carrer Almogàvers, 77. L’Arxiu va ser creat pel rei Jaume II el Just el 1318. En l’actualitat, està regit per un patronat integrat pel Ministeri de Cultura i els governs de Catalunya, Aragó, Illes Balears i País Valencià. Els documents, el més antic dels quals es remunta al s. IX, procedeixen de fonts tan diverses com la Reial Cancelleria, la Reial Audiència, la Generalitat de Catalunya, el Consell d’Aragó, Ordes religiosos i militars, etc.

Fins al 10 de desembre d’enguany podeu visitar l’exposició “Del més enllà al nou Món. Els viatges medievals i les Capitulacions de Colom a l’Arxiu de la Corona d’Aragó”. L’exposició consta de 43 documents d’excepcional interès, datats entre el s. IX i el 1492 i organitzats en tres seccions –“Del més enllà”, “La realitat del viatge” i “Cap un Món Nou”– que ens endinsen en el substrat espiritual i religiós, les relacions comercials i la particular cosmovisió que es tenia a l’Edat Mitja.

Les Capitulacions de Santa Fe

En aquest document, Les Capitulacions de Santa Fe o de l’almirall Cristòfor Colom, registrat amb el número 3.569 a la Reial Cancelleria, es van consignar els acords establerts entre Colom i els Reis Catòlics per emprendre el primer viatge a Amèrica. La seva lectura ha suscitat moltes i variades interpretacions: el seu misteriós encapçalament sembla suggerir que Colom ja havia estat a Amèrica abans de la firma d’aquest document, datat el 17 d’abril de 1492, és a dir, mig any del “Descobriment” oficial. Podem llegir que a Colom els monarques li “dan e otorgan” per allò que “ha descubierto (?) en las mares oçéanas”. És a dir, sembla que ja es conegui l’existència de terres a llevant, més enllà de l’Atlàntic, que s’anomenen “ad partes Indie”. També sorprèn que aquest contracte s’assentés en un registre de la Cancelleria Reial aragonesa i no en un del regne de Castella que era, en teoria, qui organitzava l’expedició. La preparació i redacció de les Capitulacions van ser obra del secretari del rei Ferran, Joan de Coloma (1442-1515).

Els Reis Catòlics, “como señores que son de las dichas mares océanas”, nomenen a Colom almirall amb caràcter vitalici i hereditari de les terres que descobreixi: “fazen dende agora al dicho don Christóval Colón su almirante en todas aquellas islas y tierras firmes que por su mano o industria se descubrirán o ganarán en las dichas mares océanas para durante su vida”. A aquest càrrec d’almirall del Mar Oceà se li afegeix el de “visorey e governador general entodas las dichas tierras firmes e yslas que, como dicho es, él descubriere o ganare en las dichas mares” i s’estableix la part de les riqueses que pertocarà a cadascú: “haya e tome la dicha décima parte para sí mismo,e faga dello a su voluntad” i que tanbién haya e lieve del provecho la ochena parte de lo que resultare de la tal armada”.

Per la seva importància, el document de les Capitulacions de Santa Fe o de Colom va ser inclòs l’any 2009 al registre “Memòria del Món” de la UNESCO. 

L’exposició es completa amb 42 peces més, d’entre les quals destaco aquestes:


El De Locis Sanctis de Beda el Venerable és una descripció comentada de Jerusalem escrita a les primeries del s. VIII a partir d’una narració anterior de sant Eunan, abat del monestir escocès de Iona.



Jurament prestat per Arnau de Vilamajor i altres cavallers (1269) al rei Jaume I per acompanyar-lo en la croada a Terra Santa que el monarca  estava organitzant. 


El rei Jaume I d’Aragó anuncia a bisbes i nobles la propera conquesta de les illes Balears i els promet concedir-los la part corresponent si l’acompanyen amb efectius militars (1228).




El Componiment de Sardenya és el document (1358) en què s’especifiquen les contribucions en cereals i cavalls que havia de prestar cada vila de l’illa després de la conquesta de Sardenya i la repoblació d’alguna de les seves localitats (l’Alguer, Sàsser) per població  d’origen català. 


Segells de consolats catalans a Messina, Trapani, Siracusa, Gènova, Constantinoble, Nàpols, Agrigent i Palerm.


Un aspecte de l'exposició