dimecres, 8 d’agost de 2012

L’amor no cau mai

La tomba del matrimoni Riba-Arderiu

El cementiri de Sarrià és un oasi de tranquil·litat i pau al bell mig de la vila, a tocar de la Plaça Major i del Passeig de la Bonanova. Petit i discret, aquest cementiri allotja les tombes d’uns quants catalans il·lustres, com Josep Vicenç Foix, Carles Riba i Clementina Arderiu. La foto que obre aquest comentari correspon a la tomba dels dos darrers. 

Carles Riba (1893-1959) és un dels més grans poetes catalans de tots els temps. Algunes de les obres més destacades són Elegies de Bierville, Salvatge cor, Esbós de tres oratoris. Va excel·lir en les traduccions dels clàssics grecs (Homer, Sòfocles, Eurípides), llatins (Plutarc), hebreus (Càntic dels Càntics), alemanys (Kafka, Hölderlin, Rilke), anglesos (Poe), francesos (Bédier, Cocteau), grecs moderns (Kavafis), italians (Cellini). De profundes conviccions catalanistes, va col·laborar amb Pompeu Fabra en l’elaboració del Diccionari General de la Llengua Catalana, va treballar a la Fundació Bernat Metge i, acabada la guerra civil, va exiliar-se a França. 

Clementina Arderiu (1889-1976) va ser una poetessa catalana que es va casar (1916) amb Carles Riba. Les seves obres principals són Cançons i elegies, Sempre i ara, És a dir

La relació del matrimoni amb Sarrià venia de lluny. Riba i Arderiu van viure en una torreta del Putget (1916-1920), en una torre al carrer Major de Sarrià (1930-1939) i en un pis del carrer República Argentina (1943-1959). Aquest fet, i les disposicions testamentàries, va fer que el matrimoni fos enterrat al cementiri de Sarrià, i que la tomba la presidís una estela de l'escultor Rebull, en què una persona destria el gra de la palla, com a símbol de la tasca que fa el poeta. Carles Riba ho va deixar escrit així en el seu testament:
 
“Desitjo una tomba en un cementiri petit de la meva ciutat natal, preferiblement a terra, doble, l’un costat per a mi i l’altre per a la meva cara muller Clementina; i que el nostre repòs sigui sota una llosa o una estela tan senzilla com es pugui, en la qual consti, amb els nostres noms i les nostres dades de naixença i de mort, la nostra beneïda condició de poetes fidels a la llengua en què aprenguérem de parlar. Demano també que a la llosa o estela figurin, ben visibles, les paraules de St. Pau que ella i jo hem tingut per divisa, guia i conhort en tot allò que hem fet, dit i escrit, en els nostres goigs, dolors i combats: «L’amor no cau mai»: i això en la seva forma original grega:  η γάπη ούδποτε πίπτει. No crec probable que a la meva mort jo deixi béns per a pagar la realització d’aquest desig; però estic segur que els qui ens han estimat, o els organismes públics del país que tan abnegadament hem servit, trobaran els mitjans adequats.”

Detall de la llegenda en grec: "L'amor no cau mai"


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada