dimarts, 22 de maig de 2012

Un bocí del paradís


Avui penjo al bloc un conte curt que vaig escriure ja fa uns quants anys. Espero que us agradi! 


UN BOCÍ DEL PARADÍS
L'ascensor va mig ple i l'home hi entra amb presses, capficat. Immediatament s'adona que l'ha tornat a trobar: sí, és aquella olor tan especial, tan subtil, que el té trastornat. Amb el cor bategant i un tremolor a les cames, comença a observar els seus companys de viatge. Sap que no trobarà la persona que busca, que és impossible, que ella no és a l'ascensor, que ella no és a la ciutat, que ella ja no és a la seva vida....

Però la seva olor, sí. O, si més no, el record del tast i de l'olor de la seva pell després de posar-s'hi aquell perfum. L'home conserva a la seva memòria la fragància, les aromes, les sensacions que conté i que provoca aquest perfum, aquesta olor. No en sap els components i tant li fa. Tampoc no s'ha preocupat mai de saber-ne el nom. Per què ho hauria de fer? En té prou -i per a ell, això ja és molt- de trobar el "seu" perfum quan el destí ho decideix. Aleshores, tot canvia. L'home es llança a somiar, a recordar, i a seguir-li el rastre per carrers, botigues, cinemes o discoteques, perdent la noció del temps, oblidant deures i obligacions, bandejant amistats i coneguts durant l'estona que dura l'encís.

L'olor no correspon a ningú de l'ascensor, se n'ha convençut després d'examinar tothom. Devia baixar abans que ell pugés. A l'home això no li importa, gairebé ho prefereix. Sempre se sent decebut quan troba la dona que porta el perfum; sempre és una mala còpia, un intent errat, un pàl·lid reflex.

L'home tanca els ulls. Mai no havia trobat el seu perfum en un lloc tan petit i tancat. La sentor l'abassega, el sacseja, l'ennuega. Intenta respirar profundament i posar una mica d'ordre en els seus sentiments descontrolats. Li fa la impressió que cada matís, cada batec, cada component del perfum li travessen flonjament el cervell, una i mil vegades, despertant a cada rebot records adormits, records oblidats, records enterrats. L'ascensor s'ha aturat un munt de vegades, viatjant amunt i avall. L'home n'ha perdut el compte, mentre procura, des del seu racó, seguir flairant el perfum, seguir gaudint una mica més d'aquest inesperat bocí del paradís.

L'home és l'últim d'abandonar l'ascensor, quan ja no hi queda ningú. Ha xuclat fins a l'última alenada de l'olor. A l'ascensor, ara, només hi queda, flotant, una immensa sensació de tristor, d'abandonament, de tristesa.


Barcelona, 1995

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada