dissabte, 1 d’agost de 2020

Entrevista per la publicació del llibre

Amb motiu de la presentació del llibre on apareix el meu relat La recompensa, guanyador del V Concurs de relat Premi Sebastián Tabernero, em van fer una entrevista; la podeu veure aquí:


divendres, 17 de juliol de 2020

V Concurs de relat curt Premi Sebastián Tabernero



Finalment, ja el tenim disponible!

Ja ha sortit el llibre on apareix el meu relat La recompensa, guanyador del V Concurs de relat curt Premi Sebastián Tabernero. A més del meu relat, hi apareixen els finalistes del concurs, la qualitat dels quals augmenta el valor del premi concedit. Podeu veure la crònica i imatges de la gala de lliurament del Premi aquí

Podeu encarregar el vostre exemplar aquí.

Disfruteu-lo!


dijous, 10 d’octubre de 2019

Más sobre las murallas de Barcelona

Detalle de la muralla romana
(versió en català aquí).

A pesar de que la ruta de Las murallas de Barcelona es de las últimas que he añadido al catálogo de Literat Tours, es una de las que, proporcionalmente, ha tenido mejor acogida en cuanto al número de asistentes. ¡El boca a oreja funciona! Lo cierto es que esta ruta permite descubrir algunos lugares de Barcelona absolutamente desconocidos para mucha gente. 
Las murallas de Barcelona se construyeron en los siglos III-IV y permanecen en pie gracias, en buena parte, a que fueron "recicladas" cuando se construyeron las murallas medievales (en los siglos XIV y XV) que defendían un perímetro mayor. Las murallas romanas no se derribaron, sino que se adaptaron a los nuevos tiempos: se abrieron puertas y ventanas, se construyó encima, en el interior y al lado, en definitiva, se aprovechó la potencia, la altura y el grosor para alzar nuevas edificaciones. 
Este hecho es lo que ha permitido la buena conservación de esta muralla romana. A lo largo de la historia, mil y una construcciones se fueron superponiendo protegiéndolas del deterioro o la destrucción.
Algunas partes se han perdido, como la de la plaza del Ángel, pero muchas otras se han redescubierto, especialmente en épocas recientes, cuando se han derribado las casas que las tapaban o que se habían construido encima: en la plaza Nova, la plaza Frederic Marés o la calle Sotstinent Navarro.


En el interior del Centro Sínia

Hay otros puntos de la muralla romana, en cambio, que aún quedan escondidos o por explorar aunque conozcamos su trazado: en las calles Avinyó, Banys Nous o de la Palla. En algunos casos, la muralla está a la vista pero en el interior de edificios particulares, como en las calles Lledó (Hotel Mercer) o Call. Uno de los casos más espectaculares es el que ilustran las fotografías que podéis ver a continuación: pertenecen a la calle Banys Nous, 16, donde se encuentra el Centro de Día Ocupacional para Personas con DiscapacidadFísica Sínia. Si os acercáis, el personal que atiende el centro -encantadores y amabilísimos todos- os acompañará para visitar su interior y descubrir restos de la muralla, arcadas y torres de defensa. Un detalle curioso es que se puede apreciar una escultura -¿de un legionario, quizás? - que se recicló hace casi 2.000 como sillar para la muralla.


En el interior del Centro Sínia


En el interior del Centro Sínia


Torre de las murallas

Fragmento de escultura utilizado como sillar

El acceso es libre y, como ya os he dicho, el personal que trabaja os acompañará encantado en la visita al centro. ¡Aprovechadlo!


dilluns, 7 d’octubre de 2019

La Noche Valenciana de las Letras


Cartell de la gala literària

El passat dijous 3 d’octubre vaig assistir a la gala de lliurament dels premis de La Noche Valenciana de las Letras a l’Ateneo Mercantil de València. Vaig resultar guanyador de la V edició en la categoria de Relat Curt amb la narració “La recompensa”. Ja us podeu imaginar la il·lusió que m’ha fet guanyar aquest premi (hi participaven més de 250 relats!).

Aquí podeu veure algunes de les fotos de l’acte, en què també es van  lliurar el II Premi Nacional de Novel·la i el III Certamen de Poesia, a més d’una distinció a la trajectòria literària a un escriptor de reconegut prestigi, en aquest cas, Víctor del Árbol


Un aspecte de la gala

En el moment del llirament del Premi

Unes paraules d'agraïment

Tots els premiats
Presumint!

El guardó

També podeu veure un vídeo de l’acte (em podeu veure i escoltar a partir del minut 23):



dimecres, 20 de febrer de 2019

Els llibres de 2018



Us presento la relació de tots els llibres que he comprat el passat 2018. Afegeixo, a més, les revistes a les quals estic subscrit:

Per a més comoditat, he agrupat els llibres per temes.

Filosofia, religió, reflexions:




El discurs del mètode, de René Descartes. Un llibre imprescindible a qualsevol biblioteca: mètode, moral, metafísica i ciència.

Els mestres de la sospita, de Francesc Torralba. Marx, Nietzsche i Freud van canviar, radicalment, la nostra manera de pensar, viure i actuar. Pensar la història, Deu, l’home o la llibertat després d’aquests tres mestres de la sospita mai ja no serà el mateix. Res no podrà ser pensat com abans.

Els antievangelis jueus, de Manuel Forcano. Acostumats a la visió canònica, oficial dels Evangelis, sorprèn saber que la contrapropaganda jueva es va carregar de mala bava, sarcasme i molt enginy per tal de barrar el pas a l’heretgia cristiana.

Conferències, conferenciants, conferenciats, de L’Altrange. Un regal personal de l’autor, que reflexiona, de manera lúcida i mordaç, sobre aquest ritual comunicatiu.


Narrativa:



Com s’esbrava la mala llet, de Antònia Carré-Pons. Humor negre, un punt de surrealisme i bogeria en un llibre sobre vells; sí, vells. Ni iaios, ni ancians, ni tercera edat!

El llibre dels esnobs, de William Thackeray.  Una radiografia implacable de la societat de finals de segle XIX, perfectament trasplantable a la d’avui mateix.

Los enemigos de los libros, de William Blades. El foc, l’aigua, la pols, els insectes, el pas del temps... però també la ignorància, el totalitarisme i el fanatisme.

Unes quantes coses boniques, de Xuan Bello. Escriure en una llengua “petita” no ha de ser sinònim d’estretor de mires, provincianisme o localisme. Des de la més particular de les vivències i experiències fins a la universalitat de seva visió, Bello aconsegueix transportar-nos al seu món fet de records, impressions i vivències. 


Altres: 


El secreto masónico desvelado, de José Antonio Ullate Fabo. Molt ben documentat, argumentat, amb profund coneixement de l’ortodòxia catòlica, un atac directe contra la maçoneria. Per què serà, però, que tota aquesta argumentació se li gira en contra?

El universo inteligente, de Brian B. Greene. Les teories de la relativitat i de la mecànica quàntica potser podrien unir-se i interpretar-se (ni Einstein ho va aconseguir!) mitjançant la teoria de les supercordes. Matemàtiques i física entenedores per a copsar el futur més proper.

La teca, d’Ignasi Domènech. Obra cabdal de la literatura gastronòmica catalana, va ser publicada per primera vegada el 1924 i ja va per la 20a edició. La cuina de tota la vida, la de les àvies i les mares, la de la nostra infància.


I les revistes! 


National Geographic. Un clàssic, des de fa més de 100 anys. En sóc subscriptor des d’abans que aparegués la versió en espanyol (i d’això ja fa més de 20 anys!).

Cuina. Àgil,, instructiva, didàctica... Un plaer per als sentits!

Descobrir. Per passejar i conèixer el nostre país sense sortir de casa.

Bona lectura! 

dimecres, 13 de juny de 2018

Pedrolo a l'Urgell




Uns  bons amics de les Terres de Lleida han organitzat una trobada per visitar i captar els espais inèdits que van inspirar i influir en l'obra de Manuel de Pedrolo a la ciutat de Tàrrega, a l'Urgell. S'hi pot participar mitjançant Instagram, Twitter o blogs literaris. Més informació aquí

divendres, 25 de maig de 2018

Concurs Trivia de la revista Descobrir


Per tercer any, la revista Descobrir ha organitzat el concurs del Monument favorit dels catalans. En aquesta ocasió, el monument vencedor ha estat el monestir de Santa Maria de Vallbona (l’Urgell) i en total s’han registrat més de 200.000 vots. Un autèntic èxit de participació i compromís, com podeu veure.

Paral·lelament, i per primer any, s’ha organitzat un altre concurs, un Trivia, en què els participants havien de respondre, en només 3 minuts, tantes preguntes com poguessin (amb 2 opcions a escollir) relacionades amb la història, l’art i el patrimoni en general del nostre país. D’entre els gairebé 500 participants, vaig ser el que més en va contestar (42 de correctes d’una sola tacada); això em va portar a participar en la gran final, que es va desenvolupar en directe al programa Estat de Gràcia, de Catalunya Ràdio, el passat 17 de maig. La final, emocionant i competida, es va decantar per la meva contrincant, Núria Barbany. Podeu llegir-ne la crònica aquí


El segon premi que em va correspondre consisteix en un abonament anual per a tots els monuments i museus gestionats per la Generalitat de Catalunya, una subscripció anual per a la revista Descobrir i un viatge en globus per a 2 persones! El primer premi consistia en els mateixos abonaments i una estada amb sopar i pernoctació al jaciment d’Empúries. El meu fill M., que em va acompanyar en el concurs a la ràdio, creu que el segon premi és molt millor que el primer, bàsicament perquè, segons diu, a Empúries no se li ha perdut res i pujar en globus li fa mooooolta més il·lusió! I vosaltres, què hi dieu?

En resum, un concurs que em va enganxar des del primer moment, un premi fabulós i una tarda a la ràdio molt agradable amb la companyia dels responsables del programa, Roger de Gràcia, i de les revistes Descobrir, Joan Morales, i Sàpiens, Jordi Creus.


dimarts, 24 d’abril de 2018

Sant Jordi 2018


Un any més, aquí teniu la meva tria de llibres d'aquest Sant Jordi 2018:

El llindar de l’eternitat, de Ken Follett, un best-seller amb intrigues, emoció, aventures i un repàs per la història (aquest l’he regalat a l’A., la meva xicota).

El discurs del mètode, de René Descartes, una lectura que feia temps que tenia pendent.

Com s'esbrava la mala llet, de l'Antònia Carré-Pons, una amiga amb qui vaig coincidir quan vaig treballar al Departament d'Ensenyament. Ja he parlat alguna altra vegada en aquest blog d'algun dels seus llibres (vegeu aquí); diuen les crítiques que aquest és excel·lent i n'estic convençut!

Au, a llegir i a disfrutar!

divendres, 13 d’abril de 2018

Les muralles de Barcelona (i 4)


El proppassat 5 d’abril vaig assistir a el seminari Barcino i l’Alt imperi romà al Museu d’Història de Barcelona (MUHBA), impartit per diferents especialistes: Pablo Ozcáriz (Universitat Rey Juan Carlos), Julia Beltrán de Heredia (MUHBA), Isabel Rodà (Universitat de Barcelona) i Alessandro Ravotto, arqueòleg. Resumiré totes les intervencions, en especial l’última, en què el tema desenvolupat va ser, precisament, les primeres muralles romanes de Barcino.

Barcino va ser fundada per Octavi (August) cap el 15-10 aC. Tenia un status jurídic de colònia. Tanmateix, no es disposa de gaire informació, a diferència de Tarraco, capital de la Hispania Citerior. 

Era una ciutat petita, tant en mides com en població -en comparació amb Lugo, Mèrida, Astorga o Saragossa-, destinada, probablement, més a centre administratiu i de culte imperial. La ciutat es dissenya ex-novo, amb un traçat regular, que facilita l’entramat ortogonal, flanquejada molt probablement per dos rierols, dels quals no se sap a quina distància exacta estarien, i allargada (per incloure els dos turons, el del Tàber i el dels sants Just i Pastor, cadascun dels quals allotjaria un temple).


De les primeres muralles romanes, finançades per Caius Coelius, queden poques restes (30 % aproximadament) a diferència de les segones muralles (65 %). Les primeres muralles complirien un paper “de prestigi”; les segones, “de por”. Aquestes muralles de Barcino tenen paral·lelismes amb d’altres d’època augustal (i condicionades per rierols) com ara Friuli, Orange i Alba Pompeia.

Alba Pompeia (Itàlia)

Aquesta primera muralla està feta amb blocs regulars, petits; fa entre 8 i 9 m d’alçada i 1,80 m d’amplada. L’altura seria similar al podi del temple; els fonaments són sense morter, per aïllar-los de l’aigua. No hi ha torres documentades a la cortina, fet estrany perquè haurien afegit monumentalitat i prestigi. Potser n’hauria hagut als extrems dels carrers. Només hi ha torres documentades a les portes, que complien un paper de presentació de la ciutat, de la seva potència i importància. Les portes estaven formades per un pas central i dos laterals i eren dobles, segurament per ensarronar els assaltants.

La porta de la plaça Nova era la porta del darrere de la ciutat, la qual cosa ajudaria a desmentir la hipòtesi moderna de l’orientació del temple (vegeu aquí), que difícilment hauria estat orientada cap a una porta poc important. La porta de la plaça de l’Àngel tindria una estructura similar, potser més monumental. El portal del Mar seria la menys funcional, però va anar prenent importància amb el transcurs del segles per la seva proximitat al mar. 


dimarts, 27 de març de 2018

El bufón del Rey Lear



El rei Lear és una tragèdia de William Shakespeare escrita entre 1603 i 1606. El bufó és un dels personatges més característics i interessants de l’obra i actua, en tot moment, i com correspon a la seva funció, com a contrapunt planer  i sincer, com un portaveu de la realitat i la cordura.

En El bufón del rey Lear, el bufó pren el paper protagonista i carrega, en solitari, en forma de monòleg, amb tot el pes de l’obra. Felipe Cabezas n’ha fet una versió lliure, molt lliure però plena de ràbia, ironia i sarcasme, amb contínues picades d’ull a l’actualitat, des dels fets de l’1 d’octubre fins a la vigència de la monarquia, passant per les lluites pel poder o el paper dels gestors culturals.

L’únic actor, el xilè Felipe Cabezas, executa un memorable tour de force i interpreta tots els papers de l’obra –el rei, les tres filles, l’actor que es maquilla i desmaquilla en escena i reclama un ajut per a la cultura– ajudat sempre per un continu ball de màscares, que li permeten saltar d’un personatge a l’altre, d’una situació a l’altra. La música, la il·luminació, el gest, la paraula ens captiven des d’un primer moment i des d’un primer moment ens sentim interpel·lats per un personatge sincer, càustic, que parla sense embuts i que no ens deixa descansar ni un sol segon, mentre retrata les misèries d’una cort corrupta i àvida de poder. Intemporal i al mateix temps rabiosament actual, és un espectacle en què no només destaca un grandíssim actor, sinó que deu molt, moltíssim, a la feina de direcció actoral de Jordi Pérez, de direcció artística d’Anna Chwaliszewska i de música i so d’Orestes Gas. Menció especial mereix la Sala Fènix, que amb gran migradesa de mitjans i recursos porta endavant des de fa cinc anys una interessantíssima programació. A poc que pugueu, no us la deixeu perdre.